"Avui tothom vol ser diferent dels altres, però aquesta voluntat de ser diferent prossegueix l'igual."
Byung-Chul Han
Els faig saber que a Barcelona ara mateix s'hi troba l'epicentre de la kriptonita, la mina del rei Salomó, Wall Street i la meca dels criptobros. No ho sabien? Tot reunidet en una botiga del Portal de l'Àngel, allà, en un aparador no gaire gran, amb un rètol molt normalet, s'hi troba la meca especulativa de la humanitat. Els parlo de la botiga de Pop Mart, única a la península, i objecte del pelegrinatge de gent desitjosa del producte o del negoci que se'n pugui derivar. Que què venen que sigui tan important? Ninotets. Labubu, es diuen.
Així que aquí tenen la gent embarcant-se a l'alta velocitat, amb l'esperit arriscat que acompanya els emprenedors i que tan necessari és amb els trens de Puente, per acostar-se a Barcelona a comprar uns ninots tirant a lletjos que semblen una mena d'elfs peluts amb un somriure vampíric. A l'origen no deu costar ni un euro produir-los. La firma xinesa va posar en producció un producte que procedeix d'unes il·lustracions per a llibres de l'artista Kasing Lung i els ha convertit en objecte de desig global. No són gaire bonics, no són gaire valuosos, no són gaire útils, però el més car s'ha venut per 300.000 € no fa gaire. Els deu esperar a Portal de l'Àngel l'oportunitat de la seva vida?
Els punyeters Labubu també es venen en caixa sorpresa, així que et cobren entre 12 i 200 € i no saps què t'emportes
Els Labubu comparteixen tres característiques molt pròpies d'aquest capitalisme de l'estupidesa: els promocionen influenciadors i cantants; són col·leccionables, de manera que el desig no acaba amb una adquisició, i alguns estan autolimitats pel productor, de manera que aconseguir-los és la il·lusió de moltes persones. No només els aportaria exclusivitat, sinó que, si és un model estrany, podrien vendre'l per 10.000 € o pel que sigui que s'ofereixi en una subhasta o a la xarxa. El sistema no és nou, confessem-ho. Ja a la nostra llunyana infància hi passava una cosa semblant amb els cromos per enganxar als àlbums: els compraves en sobre tancat i alguns et sortien sempre —els canviaves amb els amics— i d'altres, maleïts, no sortien mai. Els que no sortien mai et feien la guitza perquè sense ells era impossible acabar el que havies començat. Els punyeters Labubu també es venen en caixa sorpresa, així que et cobren entre 12 i 200 € i no saps què t'emportes, si és el que sempre surt o és l'extraordinari que ningú aconsegueix per a la col·lecció. Podria semblar un estímul infantil si no fos pels calés que mou.
Per incrementar l'emoció, algunes marques de primera línia com Coca-Cola o el Museu del Louvre han arribat a acords amb l'empresa xinesa per llançar edicions especials i, per descomptat, limitadíssimes associades al seu nom. Què fa el Museu del Louvre venent aquests horrors amb somriure terrorífic? No m'ho preguntin, en sé el mateix que vostès. Quo vadis temple de l'art?
Això dels Labubu és l'última conya. Passarà, com va passar la recerca dels Pokémon i les turbes d'alienats que amb un mòbil pretenien capturar el més rar de tots, i els seus productors s'hauran forrat. El que en queda és la substància. Una substància de què se serveixen també marques que, curiosament, ja venen per principi qualitat i exclusivitat. El dia nou passat, coincidint amb la lluna plena, es va posar a la venda el Moonshine Gold d'Omega en col·laboració amb Swatch, un rellotge de plàstic i bioceràmica que inclou l'Snoopy a la seva esfera —com veuran no li falta cap detall— i que va provocar files per adquirir-lo en punts molt determinats durant un període molt curt.
Com Omega tenen Rolex i altres marques de rellotges suïssos, creant falsa sensació d'escassetat, amb llistes d'espera de fins a cinc anys, quan podrien produir els rellotges d'acer que els demanen. No volen. Hermès tampoc vol manufacturar més Birkin i així un altre munt de marques de luxe que manegen no només la psicologia del desig sinó també la de l'escassetat. N'hi ha pocs i en vull un. El valor d'aquests objectes existeix, són elaboracions d'alta qualitat i, tot i això, acudeixen per portar-los al mercat a la premissa que el valor resideix en l'escassetat i en l'ànsia de pertinença d'un públic aspiracional determinat. Això dels Labubu és el mateix amb una bagatel·la sense valor intrínsec. Fixeu-vos que, quan l'artista tailandesa que va provocar el frenesí pels ninotets, Lisa, els va veure per primera vegada acompanyant una amiga, no li van interessar gens, segons va explicar a Vanity Fair, però, així que li van explicar que alguns models eren molt però que molt difícils d'aconseguir fins i tot per a ella, la seva percepció va canviar.
El súmmum serà quan el buit es converteixi en mercaderia i es produeixin subhastes emocionals de l'absolut res. Mentrestant i abans que es desfaci la bombolla, ja saben què va passar amb les tulipes al segle XVI, encara són a temps de solucionar els seus problemes econòmics, el futur de les seves pensions, el regal de casament d'aquell amic i aquella pulsió narcisista que ens porta a voler ser diferents emulant els altres. Tanquen a les nou, no ho oblidin.