“Les lleis d’amnistia només es fan en un canvi de règim, no davant l’intent d’un cop d’estat”. Així s’ha expressat aquesta setmana el jutge Manuel García-Castellón, sense cap mena de matís ni pudor institucional. No és una frase qualsevol: és, de fet, el reconeixement més cruel d’allò que molts polítics encara es neguen a assumir: Espanya és en un final de cicle. El règim del 78, que va complir la funció de desallotjar una dictadura i posar en marxa una democràcia limitada, ja no serveix per sostenir-la, ni per fer-la créixer, ni per integrar-hi les nacions sense estat que hi conviuen. La referència d’aquest jutge impresentable a un cop d’estat no mereix gaire consideració, si no és per apuntar que, quan hi ha “intents de cop d’estat” contra un règim (el jutge creu que el procés ho ha estat, jo crec que més aviat ho ha estat la repressió que se’n deriva), potser és que aquest règim ja no aguanta. Que s’esquerda. Que trontolla clamorosament. Per dir-ho clarament: si el procés ha estat un “cop d’estat”, el cas és que darrerament no n’hi ha hagut cap altre en tot Europa. Curiós.
Les alarmes no han saltat pas ara: ja a finals dels noranta, amb José María Aznar, va començar la temptativa de reduir sistemàticament el pes de les minories nacionals en les institucions i en el relat de la Transició: s’havia acabat el bròquil, venia a dir l’home del no-bigoti. Va ser aleshores quan el vell pacte territorial va començar a ensenyar les esquerdes. L’Estat, en lloc d’obrir-se, es va enrocar: va recórrer a la imposició legal, al cinisme polític i a les majories estatals com a murs de contenció. Després sí, una mica de comprensió per l’aprovació de l’Estatut, però amb ribot a les Corts i garrotada del TC com a final infeliç. Al cap d’uns anys, el procés català no va fer sinó posar en total evidència aquesta fatiga del marc constitucional. L’Espanya del 78 ja no tenia prou oxigen per respirar la diversitat, la democràcia i la convivència voluntària que deia voler contenir. Com deia Rubalcaba, “L'Estat pagarà el cost de treure d'enmig Puigdemont”, i el cost va ser el seu propi equilibri democràtic. Un equilibri, tot sigui dit, que ja era prou precari.
Catalunya o bé pot reactivar la seva ambició política per construir un règim nou, més digne i prometedor, o bé es pot instal·lar en l’actual estatus de segona divisió o de tercera regional
La llei d'amnistia (votada, frenada, renegociada i, finalment, aprovada) no ha estat en aquest sentit una concessió generosa, sinó una urgència estructural del sistema. Per a una part d’Espanya ha estat un ibuprofèn, un antídot temporal de supervivència col·lectiva, una pausa necessària per veure com l’Estat surt del seu propi embolic, dels seus propis excessos: aturar el procés (i pagar-ne el preu) és una cosa, trobar una solució al drama espanyol n’és tota una altra. I també té un altre preu. Com admet García-Castellón, només s’aproven lleis d’aquesta naturalesa quan un règim ja no pot continuar sent el que és. I el que està en joc avui no és simplement l’estatus penal d’uns polítics ni l’administració d’un conflicte territorial; el que s’està dilucidant, a efectes espanyols i com apunten les enquestes, és si el règim del 78 pot transformar-se en una democràcia moderna o bé si està condemnat a dissoldre’s en un autoritarisme renovat.
L’amnistia ha donat temps al PSOE per veure si existeix una sortida (en termes d’Iván Redondo) “plurinacional” al tema, mitjançant una majoria batejada sota el mateix nom. Però el temps s’ha acabat. Avui, el trencament de Junts amb el PSOE indica la paràlisi d’aquesta opció. Junts ha decidit que no podia continuar com si res en una legislatura que havia convertit el fer bullir l’olla en l’únic horitzó. Però deixant de banda l’opció particular o conjuntural de Junts, en trencar-se aquest diàleg s’ha deixat el compte enrere del règim del 78 en un punt mort. Espanya és avui un veritable cliffhanger: o bé la legislatura desemboca en una reacció autoritària, amb Vox o el PP intentant rearmar la “unidad nacional” per la línia dura; o bé s’aprofita aquesta congelació del temps per a articular un nou pacte constituent, que necessàriament hauria de ser plurinacional. He dit hauria? Volia dir havia. Perquè, com deia, aquest conte s’ha acabat.
Aquesta pantalla congelada, però, no només afecta Espanya: Catalunya també es troba davant d’una cruïlla nacional, i gairebé moral. Ara mateix, la pregunta no és tant si l’Estat complirà o no les seves promeses (sabem perfectament què ha passat cada cop que Catalunya ha confiat en aquesta línia). La pregunta fonamental és cap a on es decantarà Catalunya davant del nou marc. Caldrà triar entre diverses actituds col·lectives: la resignació (és a dir, acceptar un encaix incòmode i sempre precaritzat dins d’una Espanya que no canvia); l’apatia (que suposa renunciar a l’ambició nacional i limitar-se a gestionar l’autonomia com si fos un destí inevitable); la intolerància reactiva (un refugi en el càstig mutu que només beneficia els qui volen fracturar socialment el país, o dur-lo a la depressió crònica); o bé la reafirmació democràtica, la construcció valenta d’un horitzó propi que torni a posar la voluntat popular al centre.
El canvi de règim ja està en marxa, però Catalunya ha de decidir el seu. O bé pot reactivar la seva ambició política per construir un règim nou, més digne i prometedor, o bé es pot instal·lar en l’actual estatus de segona divisió o de tercera regional, esperant de nou un resultat que sempre depèn dels altres. La bomba ja ha esclatat dins del vaixell: ara (com sempre) es tracta de veure si aprofitem el trencament del règim per enfonsar-nos-hi, o per saltar-ne.