Un puny tancat i dirigit, en pròpia defensa, cap al policia que el vol atonyinar després de prendre-li l’estelada. Potser té raó en Lluís Llach, que apunta a un possible canvi de paradigma en els esdeveniments d’Elx; o en tot cas a ningú no se li escapa que algunes lliçons les hem apreses, i que qualsevol nova onada tindrà un caràcter menys somrient. Tampoc no se’ns escapa que, en un conflicte de sobiranies, el debat ja no és sobre l’ordre i ni tan sols sobre la proporcionalitat: les suposades forces de l’ordre actuen, quan convé, com a forces d’ocupació. I nosaltres, quan convé, esdevenim forces d’alliberament. Una altra cosa és com s’expressi tot plegat, i hi ha molts més camps d’expressió d’aquest nou paradigma que en el camp de la violència. O, per dir-ho d’una altra manera, de violències n’hi ha de molts tipus. De força, de forces, de capacitat per guanyar.
Durant una revolució (ho vam viure en persona) tot s’accelera, cada hora esdevé un esdeveniment històric i cada dia sembla representar una dècada. Aquests episodis no acostumen a durar molt, són finestres d’oportunitat en què un conflicte, o com a mínim una batalla determinant, es guanya o es perd. La hiperactivitat es torna necessària durant aquests moments, gairebé indigerible, de manera que tothom acaba esgotat i el conflicte queda pausat en sensació de victòria, de derrota o d’empat. Jo diria que el nostre cas és el d’una congelació per impotència d’ambdós bàndols: ni el nostre va aconseguir mantenir l’èpica (i la fe, tan necessària en dies d’incertesa) per a reblar el clau, ni el d’ells va aconseguir resoldre, ni de bon tros, el seu problema. Sí que es va congelar l’statu quo, la qual cosa afavoreix la inèrcia i, per tant, la continuïtat del règim. Però és una continuïtat, com veiem cada dia, que s’aguanta sobre una construcció artificial i una atmosfera de conflictivitat latent. De frustració i de desconfiança profunda, a banda i banda. Les condicions per a l’aparició d’una espurna revifadora hi són, clarament. Tothom ho pot veure.
Sens dubte és una exageració convertir un episodi policial, en un context esportiu, en el començament d’un nou cicle polític, però la reacció és profundament interessant, simptomàtica, paradigmàtica. Revela fins a quin punt una part del país està esperant quelcom que fa temps que no passa, i és aquella sensació que la història es mou. El procés va tenir evidentment aquest sentit de l’èpica, no perquè tot el que va prometre es complís, sinó perquè milions de persones van creure (van saber) que participaven en una seqüència històrica. Una Declaració d’Independència és un esdeveniment històric, s’implementi immediatament o no, i en el futur (jo esperaria una mica, vejam com acaba tot plegat) haurà d’exposar-se al Museu d’Història. El 2017 es pot entendre com el final de tot, o com el començament de tot: una expressió de voluntat de divorci no acaba una relació, sinó que comença tota una batalla per la seva execució final. Amb dubtes, amb estira-i-arronses, amb negociacions i amb episodis conflictius. Però quan es pronuncia, quan es verbalitza, és quan tot comença i no pas quan acaba.
A hores d'ara, la nostra èpica no pot consistir a recordar quan vam ser forts. Cal tornar a crear una situació en què la gent senti que pot passar alguna cosa, en què ens preguntem quina serà la pròxima pàgina que escriurem junts
Avui aquella època sembla convertida en resistència, davant d’un escenari de negociació política que, si bé resulta fallida en la seva major part, encara no es pot donar per tancada. El problema no és la negociació en si, sinó que mentrestant la congelació del conflicte en provoqui l'estancament crònic. També cal èpica per negociar, sigui amb mediador a Suïssa o sense: cal que passin coses, cal recordar on ens vam quedar, cal ensenyar les dents i la ferida. La independència americana no es va aconseguir només als camps de batalla, sinó també als salons diplomàtics europeus. La diplomàcia era una arma més de la revolució, perquè negociar no ha de ser necessàriament el contrari de l’èpica. La negociació pot ser, fins i tot, extraordinàriament èpica quan és una expressió del poder: Franklin no negociava com un govern regional que demanava millores administratives, sinó com el representant d’un país que havia decidit existir. La diplomàcia no desmobilitzava la revolució: l’alimentava, i viceversa.
Aquest és el risc a Catalunya: que els pactes, les reunions i les llargues discussions sobre el compliment dels acords introdueixin el conflicte en una temporalitat administrativa. Que el moviment que havia anunciat que canviaria la història acabi parlant de transferències, competències, compliments i incompliments. El problema no és que els independentistes hagin deixat de voler la independència, sinó que molts puguin haver deixat de creure que la seva acció sigui necessària per aconseguir-la. Doncs ho és, i ho és més que mai. I això no vol dir només manifestacions, sinó tornar a tenir una societat civil organitzada, que és una cosa molt més complexa. I molt més urgent.
Aquesta tardor notarem que la terra es bellugarà una mica. I és que un moviment nacional no pot viure eternament esperant que l’altre li concedeixi una victòria, sinó que ha de fabricar les condicions perquè l’altre necessiti admetre-la (o negociar-la). A hores d'ara, la nostra èpica no pot consistir a recordar quan vam ser forts. Cal tornar a crear una situació en què la gent senti que pot passar alguna cosa, en què ens preguntem quina serà la pròxima pàgina que escriurem junts. La que, d’aquí a vint anys, encara explicarem.
Ves a saber si aquesta pàgina comença amb un Camp Nou inundat d’estelades, i amb un menor d’edat fent de convidat d’honor.