Si no tens fills petits ni Netflix, més val que no llegeixis aquest article. O sí, perquè segur que t’anirà bé una mica de cultura general (o de masses) sobre el que els interessa a aquesta edat i, de passada, que ens rebota a la nostra. Si abans Disney ho petava amb la Bella Dorment, ara ho peten les cantants coreanes. Ja a la meva generació, va haver-hi el canvi de voler ser una princesa indefensa, bleda, bonica, fràgil, víctima, estilitzada i inútil, a ser més activa, intel·lectualment i físicament. La Bella (de La Bella i la Bèstia) ja va canviar, fent que l’heroïna fos culta i no només submisa, com la Blancaneu, que li va tocar treballar per set homes que semblaven nens petits, i no ho dic per la seva mida de nans. Mulan va ser la primera que ens va ensenyar a lluitar, més enllà de si la nostra roba de quan érem nadons era de color rosa o de color blau. El cop fort va ser Frozen: ha estat la princesa que més diners ha recaptat. Rossa, cabells llargs, prima i amb ulls blaus: una nòrdica a l’estil Barbie que mai no falla. Per què la Tiana (la princesa afroamericana de Nova Orleans) o la Vaiana de la Polinèsia no van triomfar? No, no som racistes, però les dades mai no són només una qüestió d’atzar. Uns dels últims intents va ser amb el de la família llatinoamericana Madrigal i no va triomfar, excepte la cançó "No se habla de Bruno". Coco, en canvi, sí que ho va petar més enllà de Mèxic. I és que era genial la visió del món dels vius en blanc i negre i la dels morts en color, i continua sent del millor de l’època de Halloween. Aquestes coses que la intel·ligència artificial mai no podrà fer i que és l’art d’explicar històries. El que Pixar va aconseguir, més enllà de la modernitat de les seves imatges, va ser fer riure amb l’actualitat els nens i els pares amb les joguines més icòniques. I deixant-ne veure el sexisme, i d’això ja fa vint-i-cinc anys.
Aquesta pel·li, que sembla ficció, continua repetint que no ens fiem dels dimonis vestits d’homes atractius
Les guerreres K-pop han tornat a fer servir la veu com el detonant d’un malestar. En el meu cas, que he tingut molts problemes d’afonia, empatitzo especialment amb la Rumi quan se li trenca la veu en cantar el gran hit de "Golden". I és veritat: els metges sempre em deien que era un reflex d’altres problemes, i que no es tractava només de tractar la gola. Penso en l'Ariel quan se li treu la veu en nom de l’amor romàntic. O com la Jasmine, en la versió humana, canta al fet que no podran silenciar-la parlant en nom de totes les dones en general i les dones àrabs en particular. I jo, malgrat que no sigui cap princesa, ha estat treure’m els "princesos" de sobre i tornar a una veu segura, forta i ferma. Igual que les nenes ja no volen fer la comunió per a portar un vestit blanc de princeses, tampoc no es volen casar per a ser una mankeeping. És a dir, tenir una agenda doble per intentar organitzar les seves cites al fisio, el temps lliure de parella i l’activitat social familiar.
Ara escoltem a casa les bandes coreanes en família. KPop Demon Hunters representa el paper universal que té la música de parlar totes les llengües i que atrapi tothom mentre anem en cotxe. La trama és la història de Huntr/x, un grup de K-pop (Rumi, Mira i Zoey), que alhora són les que lluiten secretament per l’equilibri del món. En aquest gran èxit de Netflix, la música no és per omplir o decorar: el K-Pop és l’ànima de la pel·lícula. I què dir del fet que tots els joves estan in love de la cultura coreana? Que en comptes de cors treguin crispetes dels ulls és una genialitat. I que parlin de les xarxes o dels spas, entre altres detalls que semblen no tenir importància, fa que els nens les percebin com tremendament actuals i futuristes. Però també hi ha ombres: aquestes joves cantants són workaholics. Al final, igual que la Caputxeta Vermella ens volia alertar que no parléssim amb desconeguts quan tornàvem de l’escola, aquesta pel·li, que sembla ficció, continua repetint que no ens fiem dels dimonis vestits d’homes atractius. Un manual de les red flags, com el nou llibre de la Carla Lladó o de Valenta com tu, de la Iolanda Batallé.