Vaig fer-me seguidor acèrrim de l’equip femení del Barça quan el masculí les passava magres per mantenir l’honor futbolístic d’una entitat en hores baixes. L’empremta deixada per Bartomeu havia sigut tan profunda que l’equip masculí exhalava tristor i esgotament metafísic, i sort en vàrem tenir de l’equip femení per recuperar la passió perduda pel futbol. Les jugadores, a qui de tant en tant anomeno 'noies' per qüestions d’edat —no per una masculinitat mal construïda—, jugaven un tiqui-taca excepcional, marca de la casa, i a poc a poc vaig enganxar-me a les bonances d’un equip que no només sorprenia per la tècnica, sinó per una musicalitat en el joc que recordava els millors anys del guardiolisme. I, partit rere partit, vaig celebrar les lligues, les victòries contra un Real Madrid liderat per una pèrfida jugadora anomenada Athenea del Castillo, que és l’esperit de Juanito en versió pesta bubònica i, evidentment, les quatre Champions, l’última, la quarta, guanyada a un Olympique Lyonnais governat amb mà de ferro per la presidenta d’un conglomerat d’entitats futbolístiques que em recorda, en versió femenina, el Doctor No.
Un cop fet el cim, hauríem de demanar al president Laporta que mantingui l’aposta per un equip que és un reflex de les societats cosmopolites. Anglaterra té grans equips de futbol femení. França té grans equips de futbol femení. Alemanya té grans equips de futbol femení. Els EUA tenen grans equips de futbol femení. I, a diferència de les quatre nacions mencionades, a Espanya només hi ha un equip, el Barça, que es prengui el futbol femení molt més seriosament que la Federación Española, un grupet de buròcrates que utilitzen el càrrec per viure com un rei... emèrit... o com qualsevol Froilán de torn. I una de les coses que hauria d’evitar el president Laporta és la pèrdua de competitivitat d’una secció admirada arreu del món. No serà fàcil substituir Alèxia Putellas, Mapi León o Ona Batlle, però l’equip mereix una inversió en consonància amb el seu prestigi internacional i amb una marca Barça admirada i beatificada a qualsevol fòrum futbolístic internacional. Excepte a Catalunya, del futbol femení no se’n parla a Espanya per una qüestió de masclisme alfa. Aquell que considera homenots les dones que juguen a futbol, o que assegura —amb la pitrera peluda com la crinera d’un cavall de pura raça espanyola— que l’Alcobendas o el Villafranco del Guadiana guanyarien qualsevol equip campió de la Champions femenina.
Que a Espanya no s’aposti seriosament pel futbol femení és la constatació del mirall trencat en què es reflecteix aquesta nació mal parida.
Un dels meus esports favorits és criticar Madrid, ciutat que conec bé, molt bé, després d’haver-hi viscut llargues temporades al llarg de divuit anys, i que, a diferència d’Àngels Barceló —a la fi, i malgrat la teva servitud, també t'han buscat les pessigolles, Àngels— i de Gabriel Rufián, només em transmet frigidesa per culpa d’un cosmopolitisme que es veu tan impostat que transpira cosmopaletisme a dojo. Quan els madrilenys m’esmentaven el barri de Chueca com a exemple de cosmopolitisme, jo els contestava que no em semblava gaire cosmopolita haver de crear un gueto per encabir-hi el moviment LGTBIQ+, i aquí pau i després glòria. I, coneixedor de la realitat madrilenya, no m’estranya gens ni mica la situació que viu el futbol femení a la Little Caracas d’Ayuso, si tenim en compte les masculinitats in pectore de Florentino Pérez, president del Real Madrid, el qual anomena niñas a les periodistes —només li manca afegir el possessiu mis— i que va comprar el Club Deportivo Tacón per poder jugar a la divisió d’honor. Tot plegat, per una genuïna i mal dissimulada barcelonitis. Que el club originari del Real Madrid femení es digui Tacón marca el tarannà d’una entitat governada —i per molts anys— per un home que es vesteix, com diria José María García, pels peus. Ben mirat, Club Deportivo Con Faldas y a lo Loco també hauria estat un nom idoni per al club nodrissa de la secció femenina i arriba España del Reial Madrid. Si no fos pel Barça, Pérez no hauria necessitat crear un equip de futbol femení. I això sí que és molt madrileny. Barcelona té les idees; Madrid, els calés per copiar-les i arrelar-les al km 0, mentre les pagui, indirectament, l’Estat per l’efecte capitalitat.
Hauríem de demanar al president Laporta que mantingui l’aposta per un equip que és un reflex de les societats cosmopolites
Tenir un equip punter de futbol femení és el reflex d’una societat que creu en els valors de la igualtat de gènere. I es podria donar el cas que l’equip del Barça, capitanejat per Alèxia Putellas, sigui l’últim dels penúltims baluards d’aquesta Barcelona que predica el cosmopolitisme i que cada dia és més vulgar, un dels grans llegats dels multiculturalistes orgullosament desarrelats. I és per aquesta raó, la de mantenir viu un valor que dona valor actiu a la ciutat, que Laporta i el Barça haurien de lluitar per mantenir a les futbolistes estructurals que han fet de l’entitat un valor de modernitat ben entesa. Sense valors propis, Barcelona no es 'posarà guapa', un dels lemes més idiotes inventats pels publicistes comtals. Una Barcelona, per cert, que cada dia s’assembla més a altres ciutats orgullosament espanyoles per culpa d’una epidèmia pròpia del segle XXI: la d’entendre els valors catalans com valors excloents i provincians. Aquí es pot fer andalusisme o aragonesisme, però el catalanisme és profundament xenòfob i pueblerino. M’equivoco?
Lamentablement, això de buidar de contingut el que funciona i el que dona una identitat pròpia, allunyada dels espectres carpetovetònics, és molt català. Va passar amb la Passarel·la Gaudí i amb la indústria cinematogràfica. I ja sé que “fútbol es fútbol”, com va dir un savi anomenat Vujadin Boškov, però tenir un equip femení de futbol que guanya Champions a dojo i que, a sobre, és un fet diferencial respecte de l’Espanya de Feijóo, Abascal, Álvarez de Toledo, García Page, Griso o Ana Rosa, em fa trempar molt més que una cançó xarona de Bad Bunny.