Pot ser que els lamentables resultats de Catalunya a l’informe PISA es deguin a les noves pedagogies, als sistemes de valors deformats en què no val la pena esforçar-se en allò que no fa sentir bé, i a una generació de pares donant importància al fet que els fills gaudeixin i prou. Pot ser. També pot ser que el model educatiu vagi en consonància amb un model de país econòmicament desballestat. Pot ser que l’escola necessiti docents amb més vocació i més nivell. Pot ser. Pot ser que l’impacte de les pantalles hagi desfigurat la capacitat de concentració de generacions que ja no saben obrir un llibre sense compaginar dues línies amb cinc minutets d’Instagram. Pot ser que precisament el model educatiu hagi sobreprotegit aquestes generacions per guardar-les de l’experiència de la decepció. Pot ser que els centres s’enfrontin a una sobrecàrrega de treball. Pot ser que faltin recursos. Tot això pot ser.
L’informe PISA mostra que fa massa anys que en aquest país s’amaga la merda sota la catifa i que ja no n’hi ha prou amb una eventualitat com la pandèmia per explicar segons què
El model educatiu ha igualat el nivell per baix. Que l’abordatge de les dades de l’informe PISA tothom l’hagi fet des de les seves dèries i des d’on ha volgut, però, no és una bona notícia. La manera com l’opinió pública ha reaccionat és la mostra que la situació és greu i no és cosa d’un sol govern. D’ençà del 2015, la davallada ha estat notòria. Any rere any i legislatura rere legislatura, l’estratègia ha estat xutar la pilota endavant i centrar els debats educatius en allò que no comprometés la classe política de torn. El maig de l’any passat, l’informe PIRLS revelava que els alumnes catalans van quinze —quinze— punts per darrere dels alumnes madrilenys en comprensió lectora. Els estralls de la pandèmia podien fer d’escut argumental llavors, però la corba de l’informe PISA mostra que fa massa anys que en aquest país s’amaga la merda sota la catifa i que ja no n’hi ha prou amb una eventualitat com la pandèmia per explicar segons què.
Una veritat contrastable, però, és que com menys catalana és l’escola, pitjor qualitat ofereix. L’escola catalana no havia estat mai tan poc catalana des del franquisme i tampoc no havia estat pitjor
Una veritat contrastable, però, és que com menys catalana és l’escola, pitjor qualitat ofereix. És important dir-ho avui malgrat tots els malgrats, perquè una de les fixacions de l’espanyolisme cultural a l’hora d’atacar la vehicularitat del català és fer-ho per la via de la qualitat de l’ensenyament que s’ofereix. L’escola catalana no havia estat mai tan poc catalana des del franquisme i tampoc no havia estat pitjor. Una altra veritat contrastable és que els professors universitaris es posen les mans al cap amb el nivell dels estudiants, però en aquest país el 97% d’alumnes que es presenten a les PAU, les aproven. És impossible posar les dades unes al costat de les altres i no sentir la veu de la tertulianor dient “ens estem fent trampes al solitari”. El sistema demana un canvi d’un cap a l’altre, però que la situació sigui complexa no vol dir que no es pugui afrontar. En aquest cas, i precisament perquè és complexa, potser només n’hi ha prou amb voler arribar al fons.
El Govern ha escollit el dia en què el ventilador de merda s’ha engegat culpar als immigrants: ni un gram d’autocrítica sobre les mancances del sistema per integrar-los
El model educatiu català no prepara els seus infants per a ser persones funcionals. No només això, sinó que el Govern del país ha escollit el dia en què el ventilador de merda s’ha engegat sense aturador per culpar als immigrants: ni un gram d’autocrítica sobre les mancances del sistema per integrar-los. Si la immigració que arriba a Catalunya és no-qualificada, ara mateix no tenim capacitat per qualificar-la. Són unes dades que poden semblar cuinades perquè cadascú hi calci les seves angoixes i, davant d’això, el Govern ha decidit legitimar les angoixes de l’extrema dreta. Fa molts anys que tot el que té a veure amb el model educatiu a Catalunya es toca d’una manera superficial, gairebé decorativa, com si només valgués la pena incidir-hi quan del producte del canvi se’n pot fer propaganda. Ara resulta que no n’hi ha prou amb la propaganda i fins i tot els qui van formar part d’altres governs de la Generalitat branden el ditet per mesurar com de fonda n’és la nafra. El cinisme truca a totes les portes quan qui va tenir responsabilitat es vol treure les culpes de sobre, i per això la situació és doblement preocupant: perquè ningú se’n vol fer càrrec i perquè ningú confia en la competència de qui durant anys s’ha fet el suec. L’escola catalana està aïllant els catalans del món i no pels motius que donarien la raó a l’espanyolisme. Com amb qualsevol dels altres problemes que arrossega el país, la meitat de la solució és la voluntat de mirar el monstre als ulls. Catalunya necessita alguna cosa més que vernís.