Mentre els republicans dubten si anar del tot o una mica a la mani de l'ANC, la de l'11, Puigdemont prepara el terreny per a ser-hi sense passar el tràngol de ser acusat de venut. Ell i sobretot els seus. Perquè si de l'enaltida lluita a l'exili depèn, dissortadament els exiliats ho tenen magre per tornar sense ser detinguts i acabar rere uns barrots. Més o menys el que admetia i alhora denunciava Ponsatí.

L'11 s'ha convertit en un crematori del diàleg i la negociació. I és clar que ser víctima del mateix foc que has atiat ha de fer patir! No és fàcil fer passar un dia per l’altre com l’enèsima jugadamestra allò que has titllat de mesell i servil.

Els cupaires rai, que mengen a part. Hi són, però tenen la seva pròpia mani. Val a dir que aquesta no és sobrevinguda. Com a hereus —en bona part— de l’incipient independentisme dels anys vuitanta, mantenen una mani amb segell propi.

Però aquests tres espais tenen —si més no al carrer— un quart espai que s’està preparant per fer el salt i competir amb una candidatura pròpia. Reincident en bona part. Almenys pel que fa als seus promotors. És un espai que aspira a emancipar-se de la tutela del puigdemontisme i recollir la notable presència i complicitat que tenen a xarxes i al carrer.

L’afluència a l’11, tot i ser de gruix, llangueix. Cada cop en són menys, però, això sí, més purs. Val a dir, no obstant això, que ja voldrien els sindicats fer un 1 de Maig amb la meitat de gent.

Perquè el quart espai, per reeixir, necessita imperiosament deixar en evidència aquell Waterloo que maleïa el diàleg i la negociació mentre festejava les arrauxades crides a bloquejar Espanya

Una altra qüestió és la paradoxa que en bona part aquest nou carrer havia estat amb el Sí a l’Estatut de Mas i Zapatero. Una mutació entre insòlita i simptomàtica de la metamorfosi d’una part d’aquell nacionalisme d’ordre que havia estat hegemònic.

La conferència de Puigdemont de dimarts vinent estarà poderosament condicionada per la proximitat de l’11. I el temor que part de la parròquia que aplaudia les invectives contra els republicans per dialogar i negociar amb Madrid no s’empassi que mentre els republicans eren uns venuts abans per tal procedir, ara tot és patriotisme i estadisme. Fa de mal explicar per molts jocs de mans que es facin, ni que encara hi hagi qui segueix picant amb "l’on tinc la boleta".

El cagòmetre de l’11 pesarà. També i encara en l’ànim dels republicans, tot i que ja hi tenen ben poc a perdre, quan han estat el principal ase dels cops d’una frustració explotada a discreció. Que un tipus com Joan Tardà —un vers lliure— es plantegi no anar-hi —quan hi ha anat des que anava amb pantalons curts— diu molt del biaix de l’11.

Allò significativament diferent aquest setembre de 2023 és que el cagòmetre de l’11 apunta ara als juntaires. Perquè el quart espai, per reeixir, necessita imperiosament deixar en evidència aquell Waterloo que maleïa el diàleg i la negociació mentre festejava les arrauxades crides a bloquejar Espanya. Aquí rau ara el pànic de Waterloo, descobrir-se davant una flagrant inconsistència. La insostenible lleugeresa de l’ésser.

Veurem què diu Puigdemont als feligresos per apaivagar la tempesta. Mantindrà el tipus o cedirà a una pressió que no ha portat mai bé?