Haurien de començar a fer cua per demanar la liquidació i dirigir-se cap a la porta giratòria de torn. I no per incompetència, que sí, sinó per la insuportable sensació que tenen els ciutadans de xerrameca buida, de promeses impossibles, de política d’hortet i, sobretot, de presa de pèl per part d’una casta política que ha fet de les mitges veritats el seu modus vivendi.
I mentre continuem esperant que arribi el messies de Waterloo, la seva representant terrenal, Míriam Nogueras, va pel món amb aquest posat d’emprenyada perpètua, teatre del dolent, perquè tot és teatre per mantenir el negociat viu. Si no haguessin governat anys i anys, si no haguessin abandonat el govern que compartien amb ERC per un trosset de pastís florit de l’independentisme —oh, Ítaca!—, podríem considerar que això del concert econòmic s’ho creuen, ells tan mesells, però no tenen ni una gota d’ingenuïtat i molt de fatxenderia, de postureig per mantenir fora de perill la casa i l’hortet, la Casa de la República, indret il·lusori des d’on demanen impossibles sabent, i això és el que més fa bullir la sang —a nosaltres, els ciutadans que hem de votar-los a ells, a tots, amb una pinça al nas— que són impossibles disfressats de mitges veritats. No tindrem mai el concert econòmic, i ho saben els juntaires, antics mestres del peix al cove convergent, antics mestres d’una prestidigitació a la qual se li veuen, per reiterats, tots els trucs. Per molt posat d’emprenyada, la Míriam Nogueras no tindrà mai un lloc prominent a la companyia del TNC. El problema de Junts no són Sílvia Orriols i Aliança Catalana. El problema de Junts és Junts.
D’ERC se’n pot esperar molt poc. Va manar, es va desorientar per manca de pluja, va voler fer una revolució interna per cremar el cabdill, i es varen cremar tots, fins i tot el gran líder, Oriol Junqueras, menys messiànic però més missaire que Puigdemont i que va pel món com si els quatre anys que va passar a la presó li atorguessin el dret imperatiu de ser president de la Generalitat. ERC necessitava nou plasma per tornar a ser creïble, però al partit de Junqueras li ha passat el mateix que a la majoria de les formacions. Ha promocionat professionals de càrrec i no polítics amb capacitat d’estadista, i la mediocritat és tan manifesta, que vivim en una realitat laberíntica mentre els genets de l’Apocalipsi del neofalangisme truquen a la porta.
Els catalans, els que ens sentim catalans i no som ni simpàtics, ni volem fer carrera a Madrid, ni genuflexionar-nos davant el Borbó per poder col·locar la fotografia emmarcada al saló de casa i lluir-la per les festes de Nadal davant la família, n'estem tips dels nostres i de la seva teatralitat de supervivents. I per a més inri, tenim un president de la Generalitat amb ànima de practicant, dels de maleta, dels d’injecció porta per porta, dels de cul d’infants atemorits, un llicenciat en medicina útil, però que viu la seva feina amb la resignació del que volia ser un gran cirurgià a Espanya i ara camina com un espadatxí regional de la xeringa i de les agulles subcutànies i intramusculars. "First we take Manhattan, then we take Berlin", honorable president Illa, un home que depèn políticament d’un president d’Espanya acorralat i al qual segueix com una ovella a un gos d’atura, i a Catalunya, d’ERC i dels Comuns, un partit que és més Bob que Pop, o a l’inrevés, controlat per la grumet Ada Colau.
Els polítics catalans s’han deixat marcar tants gols per l’escaire, que aquesta colònia amb ínfules de país està desfeta
Fa basarda tot plegat. Inversions fantasma, promeses incomplertes, polítics catalans mediocres i, a dos anys vista, l’arribada de la dreta extrema i de l’extrema dreta ens enganxarà amb les vergonyes a l’aire i amb Rodalies bloquejades pels ictus isquèmics de la xarxa. Tota aquesta golfería ultraespanyolista, del bla, bla, bla no en fa pactisme, en fa venjança guerracivilista i ens tenen ganes. Ens odien, i tenim una casta política catalana que només està preparada per les repúbliques de nou segons. Ens odien, i prefereixen els bascos que nosaltres, perquè el nacionalisme espanyol te més respecte a la violència que al pactisme. Ens odien, i vindran per nosaltres, per la nostra llengua, per les nostres escoles, per les nostres institucions, per tot allò que ens diferencia de la marca Espanya, una, grande y libre.
Quan s’haguessin pogut posar les bases per mantenir-nos fora de perill econòmic i social de tota aquesta horda de bàrbars neofalangistes, no es va fer res. Massa seny i poca rauxa, massa càlcul i poca traça, o un excés de prudència, pensant que aquest tropell de nacionalistes espanyols canviaria el seu tarannà, per art de màgia, impulsat pels vents europeistes. Recordo en Toni Comín, en una època en què ell em considerava germà de sang per les militàncies dels nostres ancestres, dient-me: Europa ens escoltarà. I jo, tant idiota, preguntant-li: però què teniu preparat? Quina vergonya, tot plegat. Ens violaran l’ànima, el cos i la memòria davant de tots aquests polítics catalans que, en teoria, havien de salvaguardar-nos dels bàrbars.
Quan els successius governs espanyols incompleixen els pressupostos pactats una, dues, tres vegades, es pot entendre que hi ha mala fe, mala praxi, càlcul i molta catalanofòbia. Quan aquests governs incompleixen les promeses reiteradament, hi ha mala fe, mala praxi, càlcul i molta catalanofòbia i, per part dels nostres polítics, incompetència a dojo. Sou uns incompetents, incapaços de plantar cara d’una forma seriosa a un Estat que somia en l’Espanya radial, la de la gran Madrid cobejada històricament, l’anhelada pels barons socialistes i pels caimans peperos. Quan el corredor mediterrani passi per Madrid, sortireu a protestar i tornareu a estavellar-vos, com sempre, a 300 km per hora contra el mur de la realitat.
Els polítics catalans s’han deixat marcar tants gols per l’escaire, que aquesta colònia amb ínfules de país està desfeta. Gols en polítiques econòmiques, en polítiques socials, en polítiques culturals, en polítiques estructurals, en polítiques migratòries.... Gols i més gols. Amb les inversions paralitzades en benefici de l’Espanya del km 0, cal trepitjar les estacions de Rodalies o els carrers d’una Catalunya desarticulada per saber el que és un emprenyament real, allunyat dels emprenyaments electoralistes com els de Míriam Nogueras i companyia.