La crisi ferroviària no només ha demostrat la incompetència del PSC per gestionar l’autonomia (després d’una setmana de col·lapse, eslògans com “el Govern de tothom” o “Catalunya en marxa” són carn d’acudit), sinó també la impossibilitat d’administrar amb la mínima decència aquest país nostre des d’una estructura com la Generalitat, que fou dissenyada per Espanya amb l’objectiu de castrar-nos la vida beata. Ahir mateix, la consellera de la baixa velocitat, Sílvia Paneque, tingué la decència de no fer més prediccions sobre quan Rodalies funcionaria al 100% (a saber, amb els retards de sempre). Contràriament, com si acabés d’arribar al càrrec tot just fa setmanes, la política llagosterenca declarà haver-se trobat la xarxa “en un estat lamentable, molt pitjor del que hauríem imaginat.” La qüestió important, Sílvia, no és com te l’has trobada; sinó per què coi has esperat un any a mirar-te-la.
Per si amb això no n’hi hagués prou, acceptant la submissió del Govern als dictats de Madrit (tot i que el ministre del ram encara tingui massa feina per visitar-nos), Paneque va suplicar al secretari d’Estat de Transports, Óscar Manzano, que tingui la bondat d’establir-se a Catalunya per resoldre la papereta. La cosa té certa gràcia, car aquest gest de súplica colonial ja s’esdevingué durant el caos ferroviari del 2007 (causat per les obres de l’AVE, que provocaren talls en el servei durant més de sis setmanes), quan l’antic secretari d’Infraestructures, Víctor Morlán, s’instal·là a Barcelona amb la connivència expressa d’un tal José Montilla. Eren els temps del “català emprenyat”, quan el nostre Molt Honorable cordovès viatjava sovint a la capital del regne per advertir sobre la desafecció dels catalans; i la conya també acabà derivant en una manifa nombrosa sobre el dret a decidir en infraestructures.
El lector podrà pensar que som exactament on érem, que la tragèdia es repeteix com a farsa i que blablablà. Però no; les coses no s’esdevenen mai de la mateixa manera i, tot i que aquella situació es donés amb uns equilibris de poder semblants als d’ara (de fet, el PSC explotaria la mandanga de l’emprenyamenta amb uns rèdits electorals espectaculars), Catalunya es troba en una situació inaudita de buit de poder. A diferència de principis de segle, la força de l’1-O, la posterior aixecada de camisa dels líders sobiranistes, i l’emmagriment del PSC d’ençà que apostà per l’article 155 han provocat que, de forma literal, la Generalitat tingui una capacitat d’acció tremendament limitada. Això no és una mala notícia, justament perquè els catalans comencen a palesar que —contràriament al que va intentar inculcar-los Jordi Pujol— tenim molt més de poder que no pas la nostra administració encotillada.
És ben lògic que el deteriorament palmari d’un país dugui la ciutadania a replegar-se identitàriament, més encara quan es palesa que els espanyols sempre han utilitzat els nouvinguts com arma de guerra
Resulta igualment curiós que el desvari dels trens hagi coincidit amb la darrera enquesta anual de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials segons la qual el 64% dels ciutadans ja és favorable a limitar la immigració. La majoria de les publicacions del país (i el mateix director de l’ICPS, Oriol Bartomeus) s’han esverat, clamant que l’informe en qüestió certifica un gir a la dreta dels conciutadans, com si Europa —i ara Catalunya— gaudissin surfejant en l’onada reaccionaria global. La realitat és que, més enllà de les ideologies i d’on s’ubiqui cadascú, resulta ben lògic que el deteriorament palmari d’un país dugui la ciutadania a replegar-se identitàriament, més encara quan es palesa que els espanyols sempre han utilitzat els nouvinguts com arma de guerra, com ho certifica el fet que el nombre més gran de regularitzats a la darrera tongada de Pedro Sánchez sigui, tararatatatxan, precisament a Catalunya!
De fet, la mateixa enquesta sosté que el 52,4% dels catalans tenen una percepció positiva de la immigració (només hi està expressament en contra un 27,8%), amb la qual cosa ningú no s’empassa que el país s’hagi tornat racista de cop i volta. És justament la sensació de crisi i buit de poder en l’administració, insisteixo, allò que porta molts catalans a pensar que el fenomen migratori s’ha de regir per algun tipus de limitació; un pensament que, per cert, comparteixen totes les nacions del món —també l’enemiga Espanya, que té a les fronteres uns senyors la mar de simpàtics armats amb metralladores— sense que ningú gosi titllar-les d’excloents. Tant li fot si aquest replegament beneficiarà Sílvia Orriols (el nas em diu que els nanos d’Aliança estan agafant certa por a la responsabilitat que se’ls tira a sobre), car l’important del cas és que les fronteres i els límits de benestar ens són quelcom que amoïna.
La mateixa enquesta diu que la independència perd interès (només “interessaria” a un 32,6% de catalans), la qual cosa també és falsa, perquè quan els mateixos consellers socialistes del Govern admeten que no tenen ni reputa idea de quan vindran els trens i quan l’oposició processista es mostra incapaç de posar contra les cordes a una administració que s’ha demostrat tan incompetent... doncs, bàsicament, aquí continuem parlant de la mateixa cosa. Encara que la situació sembli confusa i el buit de poder generi certa por, anem molt més bé del que sembla.