Avui, les teles de tot el món —el que entenem per tot el món, és clar— retransmeten la coronació d'un rei que arriba al tron quan la majoria de les gents que han treballat —difícil qüestió a discernir en el seu cas— fa anys que estan jubilades. Són les coses irracionals de la monarquia en si mateixa. A més, procedent el rei Carles III d'una família, de la qual ha estat indiscutible protagonista, desestructurada a ciència i consciència, els dies de glòria que ens esperen no tindran res a envejar els ja passats, per difícil que sembli superar-los.

Entre les moltes coses a destacar del fet de la coronació, prenc a l'atzar quatre i les comparo amb Espanya. La primera, i igualment insuportable, és la nul·la, de fet, separació Església (oficial)-Estat. La religió oficial de fet a Espanya és la catòlica: la reina Letícia va haver de passar uns cursets de cristiandat per casar-se amb el seu segon marit, l'actual Felip VI. Al Regne Unit, la religió oficial, la religió d'estat, és l'anglicana. En efecte, els monarques es casen i coronen per aquest ritus en l'abadia de Westminster; i no sols això: el rei del Regne Unit és el cap de l'Església anglicana. Això té conseqüència en ambdós països, ja que tots els que professin altres religions —en el Regne Unit, milions— i els ateus/agnòstics —aquí, milions— s'han de sentir forçosament, si no exclosos, sí gens concernits per aquestes pompes règies i els titulars de la guingueta.

Això té com a repercussions, en un món que tendeix a cert igualitarisme, que entelèquies com la Commonwealth estiguin destinades a desaparèixer —ja ni el minúscul Barbados vol ser monarquia— i que la comunitat iberoamericana de nacions —esguerrat transsumpte de l'invent britànic— no hagi reeixit mai. A Espanya, declaracions com les del president de Mèxic, López Obrador, o les d'aquesta mateixa setmana del president de Colòmbia, Gustavo Petro, sobre el colonialisme espanyol —aquí dit Conquista— són les mostres més recents d'aquesta tensió política que, per mal construïda, resulta inviable.

La monarquia, a Espanya, no està en qüestió, perquè no està permès posar-la en qüestió

En canvi, hi ha dues notes que em semblen significativament divergents. Ambdues deixen veure que el Regne Unit, amb totes les seves ínfules imperials, més aviat tronades, però per a molts, és un país segur, segurament errat, però segur de si mateix. Em refereixo, en primer terme, a la constant publicació a Britània d'enquestes de tot origen sobre la vigència i acceptació de la monarquia a les illes. No és per llançar coets. Són els més grans, els brexiters fonamentalment, els més monàrquics amb diferència. En canvi, dos de cada tres més joves de 24 anys en passen olímpicament. La població del mig, ni carn ni peix, però, com que creuen que no molesta, deixen fer.

L'altre aspecte positivament cridaner dins tot aquest xaró oripell és que, malgrat la seguretat que rodeja aquests fausts, estan permeses les manifestacions republicanes. Certament, avui és el dia, el dia de la coronació del nou rei, quan els republicans han de tenir dret també a la seva festa i a esplaiar-se públicament als carrers en contra el que consideren, com a mínim, que són davant una pervivència injustificable del passat del que, per a més inri, la monarquia va ser còmplice.

Per contra, a Espanya des de fa anys no es fan enquestes sobre la monarquia. L'explicació, galdosa, la dona l'actual director del CIS, el professor Tezanos: "No fem enquestes sobre la monarquia perquè no està en qüestió". Però ni es fan enquestes ni es poden fer comissions d'investigació parlamentàries. Ni a les Corts espanyoles s'han permès per la mesa del Congrés, entre 10 i 16 vegades, segons els mitjans, ni al Parlament de Catalunya. Aquí, a més, regeix una prohibició fins i tot del Tribunal Constitucional —STC 111/2019— a instàncies de La Moncloa sanchista. La tautologia de Tezanos es pot completar tot dient que la monarquia no està en qüestió, perquè no està permès posar-la en qüestió. I això, amics, són figues d'un altre paner. Del paner autoritari, per ser més exactes.

Finalment, les manifestacions republicanes a Londres el dia de la coronació del rei Carles contrasten amb l'actuació policial, quan, el 2014, Felip VI va accedir al tron, davant la fugida del seu pare. Què va fer la policia? Doncs retirar ensenyes, banderes i pancartes republicanes al llarg del recorregut del seguici reial. No fos que el nou rei s'incomodés. O sigui, que va començar el seu regnat amb un enfortiment de la llibertat d'expressió. Llibertat d'expressió que aquí a Catalunya també va resultar enfortida en una visita seva l'octubre del 2020, on els manifestants antimonàrquics —que a casa nostra són un munt— van ser mantinguts a prudent distància del monarca i el seu seguici cortesà, és a dir,  com més lluny, millor. Se'l va encapsular i llestos.

Un cop més, les comparances són odioses.