La recent detenció del president Puigdemont a Itàlia ha servit per, entre moltes altres coses, posar de manifest una cosa que ja intuíem però que no podíem demostrar: una vegada més, s'ha enganyat i actuat de forma deslleial respecte les institucions europees amb la finalitat d'empresonar el líder de l'independentisme català.

No és la primera vegada que, vulnerant el principi de confiança mútua que regeix les relacions dins la Unió Europea, aquest tipus de maniobres s'evidencien al llarg d'aquests ja quatre anys de persecució, però, sens dubte, mai no s'havia anat tan lluny ni l'engany havia tingut les severes conseqüències que tindrà l'actualment evidenciat.

Un simple recorregut per l'esdevenir processal d'aquesta cacera demostra que si hi ha una cosa que ha estat absent del procediment és la bona fe.

El novembre de 2017 es va remetre a Bèlgica una ordre europea de detenció (OED) en la qual subreptíciament es marcava la casella de "corrupció" per, d'aquesta forma, portar el procediment per una via accelerada i automàtica que privés els líders independentistes d'una sèrie de drets.

El març de 2018 es va remetre a Alemanya una nova OED que incloïa l'ordre de processament dictada en la causa del procés ometent, en la traducció, alguns paràgrafs que podrien comprometre, per acreditar la falta d'imparcialitat de l'Instructor, el lliurament.

El 2019, quan es va cursar la prejudicial respecte a Oriol Junqueras es va acordar la mateixa en la denominada "peça de situació personal" en lloc de fer-se en el procediment principal i, per això, mentre la mateixa es tramitava davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es va continuar amb el procediment, després amb les deliberacions, i es va procedir a dictar sentència condemnatòria el 14 d'octubre d'aquell any sense esperar a la resposta del TJUE privant-lo, d'aquesta forma, dels seus drets i prerrogatives com a eurodiputat.

L'octubre de 2019, quan es va cursar la tercera OED en contra del president Puigdemont es va ometre qualsevol referència a l'innegable fet de que el maig d'aquell any havia obtingut el seu escó com a eurodiputat, que va ser proclamat com a tal el juny del mateix any i, per tant, gaudia d'immunitat. El mateix es va fer el 5 de novembre de 2019 quan es va cursar l'OED en contra de Toni Comín i Clara Ponsatí.

Les omissions, ocultacions, mitges veritats i jocs de paraules han estat una constant al llarg de tota aquesta persecució que dista molt de ser conforme a dret, però que en aquesta ocasió segurament ha anat massa lluny. M'explicaré.

Ara, quan s'ha descobert l'engany, es busquen explicacions que estan servint per acreditar el que venim al·legant en aquests quatre anys de defensa de l'exili: aquesta és una persecució política impròpia i incompatible amb un Estat democràtic i de dret.

Quan vam demandar el Parlament Europeu, davant el Tribunal General (TGUE) per la decisió d'aixecar la immunitat als tres diputats independentistes, vam plantejar, igualment, la necessitat d'adoptar una mesura cautelaríssima a fi de garantir-los els seus drets mentre es resol l'esmentada demanda.

Inicialment, se'ns va donar la raó i, després de les al·legacions presentades pel propi Parlament i, especialment, pel Regne d'Espanya, el TGUE va entendre que no era necessària cap mesura cautelar perquè les OED no eren executables, ja que havien estat dictades en un procediment que es trobava suspès des del mateix moment en què el mateix jutge reclamant havia plantejat unes qüestions prejudicials davant el TJUE.

Els arguments del Regne d'Espanya eren clars i van ser assumits pel TGUE; nosaltres, com a defensa dels eurodiputats, vam entendre que de ser certs els mateixos, era correcte deixar sense efecte les mesures cautelars adoptades un mes abans i, per tant, no recorrem la resolució del 30 de juliol en la qual, a més, se'ns deixava oberta la porta a plantejar noves mesures cautelars en cas d'acreditar-se qualsevol risc a la llibertat de circulació dels polítics catalans.

Ni el TGUE ni el Parlament no podien imaginar que estàvem sent víctimes d'un engany; nosaltres, que sí ho imaginàvem, no teníem com acreditar-ho, pel que la cosa va quedar tal com va resoldre el TGUE al juliol i així s'hauria mantingut si no fos per l'ansietat de persones poc donades a tractar a nivell internacional i molt marcades per l'obsessió que els ha generat el president Puigdemont.

Ara, quan s'ha descobert l'engany, es busquen explicacions que, per moments, van semblant més i més peregrines però que estan servint per acreditar —ja en un viatge sense retorn— el que venim al·legant en aquests quatre anys de defensa de l'exili: aquesta és una persecució política impròpia i incompatible amb un Estat democràtic i de dret.

La principal coartada que ara s'està esgrimint consisteix en al·legar que la culpa és de l'Advocacia de l'Estat i que l'esmentat òrgan representa el govern espanyol i no el Tribunal Suprem i, per tant, el Suprem mai no ha pogut enganyar el TGUE.

Sàpiguen vostès que això és fals i un greu atemptat als més bàsics principis de dret internacional i dret de la Unió.

Els Estats només tenen una veu, és a dir cada Estat compta amb una única representació que, en el cas del Regne d'Espanya l'exerceix l'Advocacia de l'Estat. Utilitzo l'esmentat terme perquè és el nom oficial de l'Estat espanyol.

La representació d'un Estat davant els òrgans jurisdiccionals internacionals es realitza a través del que es denomina "agent" —que és el nom tècnic d'aquesta figura— i l'esmentat "agent" representa, en aquest cas, al REGNE D'ESPANYA, no al Govern ni al Tribunal Suprem sinó al REGNE D'ESPANYA que és qui té la legitimació per ser part en els esmentats processos.

L'engany no ha sorgit de l'"agent" del Regne d'Espanya sinó de qui ha induït a l'esmentat engany fent creure, per acció o omissió, que l'estat del procediment era un i no un altre.

El Regne d'Espanya, que només té una veu, ha parlat a través del seu "agent" i l'esmentat "agent" ha indicat al TGUE que el procediment està suspès. En realitat, allò correcte seria dir que el procediment ha d'estar suspès perquè així ho estableix l'Estatut del TJUE que és la norma aplicable al present cas.

Pretendre una altra cosa és pretendre inventar-se les normes, i en dret de la Unió i davant els Tribunals de la Unió tan important és tenir raó com saber explicar-la, però, sobretot, no enganyar ningú.

L'engany no ha sorgit de l'"agent" del Regne d'Espanya sinó de qui ha induït a l'esmentat engany fent creure, per acció o omissió, que l'estat del procediment era un i no un altre. En vista de la documentació que s'ha anat generant, em decanto més per l'acció que per l'omissió.

Pretendre, com sembla deduir-se de versions interessades, que el Suprem no està representat per l'"agent" del Regne d'Espanya és tant com plantejar que tan alta magistratura compta, a més, amb capacitat de representació internacional pròpia... el qual no només és un absurd i una puntada de peu a les normes de dret internacional, sinó que bé podria ser interpretat, per alguns, com un acte de rebel·lió o secessionisme jurisdiccional incompatible amb les funcions que tenen encomanades.

Tan absurd és el plantejament que s'està radiant des de l'entorn del Tribunal Suprem com que s'oblidin que quan algun damnificat de les seves sentències demanda el Regne d'Espanya davant de, per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), qui defensa les actuacions del mateix Tribunal Suprem no és altra que la mateixa Advocacia de l'Estat de la que ara estan renegant.

L'"agent" que representa el Regne d'Espanya ho fa, en la gran majoria dels casos, representant les postures dels diversos òrgans jurisdiccionals, les actuacions dels quals ha de defensar davant el TGUE, el TJUE, el TEDH o els diversos comitès de Nacions Unides.

No és nou que la genèrica representació del Regne d'Espanya en realitat es realitzi defensant situacions creades per òrgans jurisdiccionals, gairebé sempre pel propi Tribunal Suprem; l'única novetat és que ara es pretengui fer creure que l'"agent" defensa algun fosc interès del Govern central quan el que està intentant fer és defensar l'indefensable, que és, justament, el procediment que se sustenta davant un òrgan manifestament incompetent com és l'esmentat Tribunal Suprem.

En qualsevol cas, pretendre enganyar sobre les funcions de l'"agent" i pretendre enganyar sobre la seva representació per, d'aquesta forma, tapar el previ engany consistent en fer creure el que no era, no pot ser ni serà innocu. En dret de la Unió, un camp en constant construcció, es poden fer i dir moltes coses, però hi ha una línia vermella que no s’ha ni es pot traspassar: la de les mentides.

En definitiva, el que ha portat a la detenció del president Puigdemont no és cap altra cosa que una concatenació de mitges veritats, estratègies infantils i pèssimes així com enganys que han servit per induir a confusió al TGUE i, d'aquesta forma, crear un marc, aparentment legal, que va permetre que, abusant dels mecanismes de cooperació jurídica i policial existents a la Unió Europea, aparells de l'Estat posessin en marxa una operació que està acabant per tenir un clar efecte bumerang. La culpa és d'ells i no de l'"agent", que malament o bé, fa la seva feina com els advocats fem la nostra i, sempre, amb absoluta lleialtat i honestedat professional.