Les dates estiuenques en què ens trobem m’han portat, durant uns dies, a Bordeaux. Un destí que m’ha fet pensar, per diverses raons, en la meva ciutat, Barcelona. Vaig néixer, visc i treballo a Barcelona i, a pesar d’això, o precisament per això, l’adoro i pateixo de múltiples maneres. Convindrem —diria que sense necessitat de polaritzar-nos massa— que des de ja fa bastant temps la ciutat comtal s’ha endinsat en uns processos de desdibuixament col·lectiu que, degudament sumats i dramàticament retroalimentats, ens n’ofereixen una fotografia panoràmica no del tot engrescadora: tenim, per una banda, el monocultiu d’un turisme massificat més preocupat per reservar una ruta d’alcohol barat que no pas una entrada per al MNAC; per l’altra, un ja desimbolt "negacionisme" de l’extinció de la llengua catalana a terres barcelonines, que es manifesta, fins i tot, a través de paradoxals, distòpiques i quirúrgicament subvencionades —per l’Ajuntament, és clar— obres de teatre —Esas latinas—; hi afegiria, també, només per oferir una petita mostra de preocupacions significatives, com n’és d’insuficient o no prou ben orientada la preservació i promoció pública de les riqueses culturals i històriques que atresora, sens dubte, la ciutat. En tot això i altres coses de Barcelona, m’ha fet pensar l’observació directa i viscuda, aquests dies, de Bordeaux. N’he copsat algunes pulsacions, en les quals, tal vegada, podríem emmirallar-nos-hi, els barcelonins, per, qui sap, poder revertir en part —o desaccelerar, com tant agrada de dir avui dia— algun d’aquests processos despersonalitzadors tan nocius per on transitem.
No faré —quedi dit això, ben alt, d’entrada— ni un elogi de Burdeaux, ni un tombeau de Barcelona. En absolut. No he arribat, tampoc, tot observant Bordeaux, a cap recepta màgica que ens convingués aplicar-nos, com si es tractés d'una calcomania. Només vull traslladar, en forma de pinzellades, unes impressions que m’ha generat l’observació d’una ciutat, Bourdeaux, des del prisma d’una altra, Barcelona. La primera: Bordeaux és, cert, una ciutat més petita que Barcelona, però no és tan petita. Ambdues han estat, al llarg de la història i a la seva manera, ciutats progressistes. Són molt turístiques, però diria que la francesa ha sabut preservar millor el seu esperit, la seva autenticitat, que no pas la catalana. Com? No és fàcil de dir-ho. Potser, gràcies a l’arquitectura, als uniformes i inconfusibles tons ocres suaus que basteixen gairebé tots els edificis i amb què la ciutat es construeix un escut protector que li permet d’enfrontar-se, amb èxit, a l’embat estètic del turisme. Barcelona hauria de buscar, crec, el seu element "protector". Potser igualment en l’arquitectura. En tenim i de bona. Segurament també hauria de contenir millor —amb mesures coactives, és clar— les destrosses visuals que perpetren els inacabables, infames i infectes cartells de publicitat de tota mena —especialment de restauració—, que no només agredeixen la vista a l’indefens barceloní que no pot deixar de veure’ls, sinó que ben sovint impedeixen, directament, la deambulació normal per les voreres. Els rètols dels locals mateixos són figues d’un altre paner igualment dramàtic. Jo començaria la tasca de "reconquesta" estètica per les imatges de menjar —lluminoses, a tot color i amb text en castellà— que encara prostitueixen la base de l’edifici de l’Ateneu de Barcelona. És una tasca magna que requerirà molts anys, però que val la pena d’endegar.
Les llibreries de Bordeaux! Quina meravella: la inacabable Mollat, tota una «estructura d’estat»; La Machine à Lire, que acull milers de llibres en una acollidora cova a la qual només li falten les botes de vi; l’estranyíssima La Mauvaise Réputation, només per a lectors curats d’espants; o la sorprenent La Nuit des Rois, on podràs trobar el que menys t’esperes; no ens oblidem, per fi, de la més allunyada, Librairie Olympique, petita però amb una selecció de llibres impecable, una excusa perfecta per conèixer el que crec que és el barri més interessant de la ciutat, el que ressegueix la Cours Portal. Barcelona també en té, és clar, de llibreries molt bones. Què dir-ne, de La Central?! Però potser caldria bastir-ne més. O de més potents. Ona Llibres apunta en la bona direcció. Però manca quelcom més. Bé, és només una sensació.
A Barcelona li aniria bé, crec, rebaixar la seva megalomania centralista i aclaparadora i, en part, aniquiladora de tot el que és català
Un aspecte que m’ha encisat de Bordeaux és la "consciència de pol de regió" que té. Sobretot, respecte del món dels vins. Sí, m’ha cridat l’atenció com reconeix i fomenta els particularismes de cadascuna de les regions de vins de Bordeaux —el Médoc, l’Entre-Deux-Mers, Graves, Libournais..., i les respectives subregions!—, amb la seva personalitat pròpia, manifestada, sens dubte, en cada vi. Ho fan, en bona part, per guanyar diners, evidentment. Però també cal guanyar diners, en aquesta vida! A Barcelona li aniria bé, crec, rebaixar la seva megalomania centralista i aclaparadora i, en part, aniquiladora de tot el que és català. Valorar més i fomentar —no folklòricament, és clar, sinó de debò!— tot allò que de particular prové de la seva "regió", la nació catalana. Ampliar l’horitzó dels particularismes catalans ajudaria també, ben segur, a diluir l’impacte mortífer d’aquest turisme tan destructor, que només cerca idees, missatges i souvenirs alhora simplificats i simplificadors. Sí, l’assumpció convençuda i la defensa activa d’aquesta diversitat i heterogeneïtat catalana podria, crec, enfortir Barcelona de tots els embats a què ha de fer front, dia rere dia, i que no en són pocs.
Ho deixo aquí. Com deia, eren només unes impressions. Ves a saber si injustificades. M’atreviria a sostenir, tanmateix, i aquí sí que amb contundència, que no els aniria gens malament, als responsables de la cosa pública barcelonina, de passar uns dies a Burdeaux. Per observar-la. Per inspirar-s’hi, en el sentit que sigui. De camí de tornada, entrant ja al Principat, he vist, mentre conduïa, que al rètol de l’estació de serveis Porta Catalana —que sempre havia fet i continua fent com de rètol de benvinguda— li manca la P de Porta. Ara hi llegim Orta Catalana. No sé si França ho permetria, això. És cert que el seu sud està un pèl deixat. Però també ho hauríem de redreçar, diria. Tenim molta feina per fer. Bon estiu.