D'ençà de la de Joan Pau II el 1982 —la primera de la història—, no hi havia hagut una visita tan extensa d’un papa al Regne d’Espanya. Si aquell tour de fa no encara 44 anys va servir al papa polonès per dir-li a la Cort del Rei Joan Carles que l’Església havia de rectificar i que no podia ser que el cardenal Tarancón hagués permès una Constitució aconfessional, la visita de Lleó XIV ha vingut a dir als súbdits de Felip VI que posin fi d’una vegada al guerracivilisme o Espanya se’n va a can Pistraus.
Aquest és el titular. Però després hi ha els matisos. Ja se sap que tant Déu com el diable estan en els detalls. Per exemple. Si fa quatre dècades naixia l’Espanya de les autonomies i allò va ser un festival folklòric per mitja Espanya, el 2026 observem una capital del regne que ha buidat la resta de poder polític i econòmic amb una gran força centrípeta i que vol ser pont amb Llatinoamèrica, i veiem una nació catalana que, malgrat tot, encara destaca per la seva identitat política, cultural, lingüística, associativa i no sé si econòmica.
Una altra conclusió és que —com ja va passar amb Joan Pau II— el papa Lleó XIV ha passat per Espanya i Catalunya com una estrella del rock. Fins al punt que al Congrés espanyol ha rebut l’aplaudiment més llarg de la història de la cambra. I perquè va marxar. Cosa que fa pensar que, al cap i a la fi, Joan Pau II va aconseguir el seu objectiu. O no del tot. Perquè, al final, va dir als senyors diputats que les lleis de l’avortament i de l'eutanàsia, que han costat sang, suor i llàgrimes, són un error. Però estan legislades. I, per no fer maniqueisme, és veritat que va dir coses amb les quals la bancada esquerra pot estar més d’acord.
Ens diuen que torna l’espiritualitat. Que el pèndol ens porta una altra vegada a cercar respostes en la religió. Que ens hem passat de 'wokes'
Potser el que s’aplaudeix és que al món encara hi hagi algú amb capacitat de lideratge moral, malgrat poder discrepar de part d’aquesta moral. De fet, una altra de les conclusions és que la democràcia cristiana, una de les tradicions polítiques europees més importants i que semblava en declivi, torna a ser al tronc central. I n'hi podeu dir també socialdemocràcia. Dos moviments, per cert, inserits en els partits de l’actual govern. On, recordem, a més del PSC, hi ha l’antiga Unió. Una altra cosa és que aquest discurs del Papa acabi tenint traducció política. Perquè el dubte és si aquesta entrega ciutadana —especialment a Madrid— és un auge del catolicisme divers o és que els creients són ara més dogmàtics i, per tant, més fanàtics. I, de fet, qui puja a les enquestes és l’extrema dreta.
Després hi ha l’element dels joves. Ens diuen que torna l’espiritualitat. Que el pèndol ens porta una altra vegada a cercar respostes en la religió. Que ens hem passat de wokes. No ho sé. Potser hi ha el mateix FOMO que per anar a veure Bad Bunny. Però també està en auge el terraplanisme. Ja saben que Galileo Galilei va ser aquell astrònom que va defensar que és la Terra la que gira al voltant del Sol. De manera que la Inquisició el va fer passar la resta de la seva vida sota arrest domiciliari. Només van passar uns 350 anys fins que Joan Pau II va dir que, home, potser s’havien passat. Això sí, va tenir més sort que Giordano Bruno. Ara, Lleó XIV exposa la seva posició sobre el que anomenem intel·ligència artificial a la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, on defensa una tecnologia al servei de la dignitat humana, que aporti beneficis en medicina, ciència o educació, però que no concentri poder, destrueixi llocs de treball, faciliti la vigilància i deshumanitzi. Cosa que sembla de sentit comú. Però ningú, ni la mateixa Església, s’hauria de quedar amb el titular que diu que el Papa alerta dels perills de la IA. Per què, amb els temps que corren, tornaríem a l’època de Galileu.
I, finalment, i més important. Millor 'bon dia i bona hora' que l’'hola' amb què el govern ha dilapidat els nostres impostos.