Soc autònoma. Disculpeu-me l’obertura tràgica, però per entendre per què ara volto per les biblioteques del país, és important saber que soc autònoma. He escrit a la biblioteca de Palafrugell, a la de Miami Platja, a la de Cardedeu, a la de la Garriga, a la de l’Ateneu Barcelonès, a la de Sarrià i a la de la Facultat de Dret de la UB, ja fa més anys dels que voldria admetre. També he escrit en habitacions d’hotel i en algun bar de poble, però això són figues d’un altre paner. Per poder escriure alguna cosa amb sentit, s’ha d’haver llegit coses amb sentit, i potser per això les biblioteques són el lloc on faig feina: llegir o escriure, o llegir per poder escriure, de vegades esperant que per osmosi se m’enganxi el talent del llibre que tinc entre mans una mica a la desesperada.
El senyor que hi va a subratllar les notícies al diari de paper i tus cada vegada que respira? L’he conegut. La noia que no se’n surt amb els problemes de matemàtiques dels models d’examen de la selectivitat i parla sola, com si mirés de convèncer les xifres que estan equivocades? També l’he coneguda. La senyora que va cada matí a jugar al Paraulògic als ordinadors de la biblioteca? És entranyable i sí, l’he coneguda. El lletraferit que sempre duu els llibres per la mateixa pàgina i llegeix mirant si algú se’l mira? Un clàssic. Si no hi fos, l’invocaríem. Les bibliotecàries que xerren més fort que els seus usuaris? Seran sempre nostres.
La fauna que m’hi he trobat i que m’hi trobo són la mena de gent que avui em permetria de fer un article ensucradet i refistoladet —i ben carrincló, com als catalans ens agrada— sobre el paper de les biblioteques. Una cosa romàntica i innòcua sobre la cultura i la lectura que pogués anar perfectament de bracet de la noció de "refugi" que, d’ençà que en aquest país els estius són el més semblant a l’infern que experimentarem en vida, fa de sinònim de biblioteca. Però, sabeu què passa? Que pel que fa a la cultura, les biblioteques són l’antònim del resguard que la climatologia els vol adjudicar, perquè s’alcen sobre la idea radical que l’accés a la lectura ha de ser un servei públic.
Les biblioteques són un dels puntals en el combat contra qui considera elitista tot el que és culturalment ambiciós
Ja ho entenc que el discurs del "miracle col·lectiu" que suposen fa d’anestèsia en un món que aboca a la desesperança i a l’apatia, però la cultura feta de purpurina com a acte de fe, com a antídot per a salvar la humanitat, és una consigna fantasiosa, infantil i buida. Les biblioteques no són cap miracle perquè no són fruit ni de l’atzar ni de cap força misteriosa. De fet, aquest llenguatge —mig esotèric, mig terapèutic— s’assembla força al dels qui pensen que escriure fa la mateixa feina que anar al psicòleg. Si les biblioteques també són molt més que un "refugi" climàtic passat pel sedàs sentimental de la cultura, no ens hauríem de limitar a tractar-les com una nevera amb llibres.
La seva existència és una decisió política i la gestió del seu manteniment també ho ha de ser, sense oblidar ni menystenir la idea sobre la qual es funden, si pot ser. Hi ha dies que penso que si avui intentéssim inventar-nos una cosa com les biblioteques, hi hauria els tòtils de sempre tocant els nassos i posant-s’hi de cul. Per això, més que refugi, són un dels puntals en el combat contra qui considera elitista tot el que és culturalment ambiciós. I contra qui considera superflu tot el que és públic. I contra qui considera que els llibres són una fase superada de la humanitat, i tracta les biblioteques com qui tracta un museu. I contra qui enfronta les biblioteques al TikTok, barroerament. Acabo aquestes ratlles a la biblioteca de Cardedeu, un divuit d’agost, mentre un senyor de mitjana edat consulta un llibre sobre forats negres, una mena d’hippie agafa en préstec llibres sobre animalons i la noia del meu costat fa espetegar els taps dels retoladors fluorescents amb què subratlla els apunts. Al seu costat, el seu xicot fa burilles. Hi ha dies que costa de creure, però les biblioteques són civilització, malgrat tot.