Cal elogiar els principis tímids d’autocrítica expressats per la consellera Clara Ponsatí (“No estàvem preparats per donar forma a l’1-O”) i el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià (“El país i el Govern no estava preparat per fer front a un Estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la violència”). Si volem entendre on som i com hauríem d’encarar les eleccions del 21-D, caldria analitzar tot allò que s’amaga en aquestes sentències encara tèrboles com la veu d’un escolanet que debuta a missa de diumenge. En primer terme, admetent que el Govern no es disposava a encarar els resultats del referèndum (presumiblement decantats al ‘sí’), Ponsatí ha admès en sordina que mai no es va creure del tot en el caràcter vinculant de l’1-O, fatalment concebut com un nou 9-N al qual s’hauria volgut donar més rellevància a causa de les garrotades de la policia i al consegüent ressò internacional.

Sabrià va un pèl més lluny en la responsabilitat de la improvisació i comparteix l’amateurisme governamental amb una certa anàlisi antropològica dels catalans: el portaveu assumeix (prèvia enquesta ciutadana, caldria suposar) que a la tribu no estem avesats a situacions de violència extrema i que, davant la mera possibilitat de morts als carrers de Barcelona, calia aturar-ho tot. Cal insistir particularment en aquest fet, compartit des del principi pel president Puigdemont, perquè amaga dues tesis de fons: primer, que l’Estat hauria desplegat una resposta alla maniera Erdogan en cas de declaració efectiva, amb una més que presumible actuació de les forces armades espanyoles al territori català i, segon, i més important, que la majoria de catalans s’haurien empassat allò d'els carrers seran sempre nostres per disposar-se a tornar a casa i mirar-s’ho tot plegat al 3/24 des del sofà.

El que més em dol d’aquestes dues pressuposicions és que demostren la incompetència del Govern en processar totes les lliçons que ens regalaren Rajoy i la ciutadania l’1-O. Si alguna cosa va demostrar la resistència pacífica dels ciutadans el dia del referèndum fou la indefensió de l’Estat a l’hora d’aturar una resposta massiva dels electors catalans. Tots recordem el canvi d’estratègia policial evident que s’esdevingué entre el matí i el vespre de l’1-O per part de Rajoy, sigui per voluntat pròpia o (segons diuen diuen diuen encara) per una trucada de Merkel. Es pot especular tant com es vulgui sobre tancs als carrers de Barcelona, però si alguna cosa ens va regalar la jornada històrica del referèndum va ser el fracàs estrepitós de la policia a Catalunya. Els ciutadans, independentistes o no, van voler defensar el seu dret a vot i ho van fer, literalment, deixant-s’hi la cara.

No podem encarar unes eleccions sense un debat profund sobre la darrera legislatura i la no-aplicació de l’1-O

Lluny d’assumir que l’ús i el predomini de la força se l’havien guanyat els ciutadans del país (insisteixo: fent ús del pacifisme i la resistència!), els nostres líders van continuar normalitzant la violència de l’Estat com un fet inqüestionable. En comptes de preguntar-se: Com podrà aturar-nos l’Estat si el poble resisteix amb aquesta valentia? Puigdemont i els seus consellers van optar per qüestionar-se: Aguantarà la nostra gent una escalada major de la violència? La pregunta és errònia no només perquè assumia que Rajoy podia insistir en una estratègia que ell mateix havia vist com a inútil, sinó perquè continuava auto-imposant a la ciutadania una versió d’ella mateixa com a mesella i submisa. Que no calgui imposar la violència física pel fet que les víctimes de la seva força ja es guareixin la ferida abans que els fotin l’hòstia és el somni humit de tots els estats repressors.

Dit això, cal entendre que ni les paraules de Ponsatí ni les de Sabrià són, de fet, un exemple d’autocrítica. Primer, perquè cap dels dos partits que han conformat la coalició de Junts pel Sí ens han explicat concretament què vol dir això de “no estàvem preparats”. Més enllà de consideracions sobre unes estructures d’Estat més retòriques que reals, els nostres polítics tenen encara el deure moral de passar comptes amb el poble i dir-nos com es va avançar fins al referèndum sense tenir-ne l’aplicació política sota control. Si els nostres líders no van preveure tots els escenaris possibles (fins i tot el de repressió per part de l’Estat), han pecat d’incompetència: si els van preveure, però van esperar que la resistència i la mobilització del poble els servís per guanyar temps i improvisar, la cosa ja entra al terreny de la més absoluta irresponsabilitat moral.

Demanar explicacions als agents del procés no és ni un acte de perepunyetes ni un caprici d’aquest cronista. És una obligació compartida entre els ciutadans i els polítics que diuen representar-los. No podem encarar unes eleccions sense un debat profund sobre la darrera legislatura i la no-aplicació de l’1-O. Fer veure com si la incompetència o la irresponsabilitat no haguessin existit no beneficia ningú. En qualsevol país del món, i per dificultats que hi hagi en un conflicte, no haver fet els deures implica assumir responsabilitats. Que alguns d’aquests líders estiguin a la presó no els eximeix de donar la cara, a no ser que —evidentment— haver estat injustament reprimit per l’Estat sigui el nou blanqueig de qualsevol polític sobiranista que es presenti a unes eleccions, la qual cosa seria una nova forma de continuar regalant legitimitat a la repressió del govern espanyol.

Els agents del procés han començat a esmenar-se: benvinguda sigui la catarsi, si és acompanyada d’explicacions i, si em permeteu la gosadia, d’alguna disculpa. Els ciutadans ho mereixen. Ells i elles sempre han fet el que tocava, amb una disciplina fora mida. No podem dir el mateix de tothom...