Roger Español, rellegeixo en alguns diaris, va perdre un ull l’1 d’octubre, a causa de l’impacte d’una bola de goma disparada per la bòfia. Això de perdre és un eufemisme de la correcció periodística, car seria millor recordar que la policia espanyola va furtar el fanal al conciutadà, fent ús d’una arma que a Catalunya es prohibí ja fa un lustre. Penso sovint en el Roger, a qui no tinc el gust de conèixer i de qui només sé, si el núvol no m’enganya, que és saxofonista dels grups The Harlock i Soweto. També intueixo del cert que, si xerréssim, em cauria bé: en un vídeo que em regala la mateixa xarxa, Roger es presenta dient que “intenta ser músic”, la qual cosa és bonica de dir i de sentir, perquè tots els que hem estudiat això del pentagrama som un anhel de completesa. Això ho noto vagament, però el que sí que sé del cert és que tocar un instrument amb un cinquanta per cent de visió, quan recordes què és tenir-ne el doble, és del pitjor que et pot passar a la vida.

A en Roger van robar-li un ull de la cara, que va oferir en generós sacrifici per la llibertat de tots. Per nosaltres, membres d’allò que en diuen la societat civil (ecs), però també pels seus responsables polítics, els líders que van perjurar que aplicarien el resultat de l’1-O, sense pors ni reserves. Doncs bé, l’ull d’en Roger, que ves a saber on para, no servirà per a res de tot això. Amb la visió que li resta, el músic haurà de veure com els líders indepes celebren les engrunes que els regalarà Pedro Sánchez com si la mateixa ONU hagués aprovat la secessió de la tribu amb Espanya. Veurà Joan Tardà ben cofoi, tot desenterrant la pols que resta de Franco en aquella Disneyland on només hi van jubilats de Torremolinos i cuiners de Nebraska. També veurà, amb l’ull que li resta, com Marta Pascal volta per Madrid tendiendo puentes amb la tercera via i barrinant com podrà gastar-se els 5.536,2 euricus al mes que li pagarà la pèrfida administració espanyola.

Quan veig tota aquesta rendició tan miserable no puc deixar d’enrabiar-me per l’ull de la cara que en Roger Español va donar-nos

Tot això ho veurà parcialment, en Roger i, precisament perquè tindrà la vista baldada, la seva mala llet, suposo, augmentarà de faisó exponencial. Perquè produeix molta ràbia, certament, veure com Pere Aragonès es passeja tot joliu pel país, amb aquelles galtes d’haver menjat fricandó, encantadíssim d’informar-nos que ara, per fi!, es pot parlar de tot. No veig com es pot digerir, si no és des de la ira més absoluta, que haguem de veure ―en el cas d’en Roger, parcialment― com la nostra classe política ocupa molt més temps ordint l’escàndol i la rabieta de la setmana que no pas intentant empoderar-se per aplicar el resultat de l’1-O. Al conciutadà Español el referèndum li va costar un ull de la cara, que és aquest ull amb què jo encara puc escriure aquest article o mirar les cordes de la meva guitarra quan intento treure’n so. Això val l’ull d’en Roger; recuperar quatre competències i permetre que Sánchez guanyi les properes eleccions.

Acabeu de llegir un article hiperventilat perquè, segons sembla, caiem en aquesta bella categoria tots els que ens enfurisma l’art d’aixecar la camisa. No m’acostumo a guiar pels sentiments (de fet, crec que el sentimentalisme és la pitjor tara de la política catalana), però quan veig tota aquesta rendició tan miserable no puc deixar d’enrabiar-me per l’ull de la cara que en Roger Español va donar-nos, un ull de la cara que serà intercanviat d’aquí a ben poc per un nou sac de terra fraudulenta, sota la que molts taparan els seus pecats. Jo m’enfado, i si cal hiperventilo, certament, perquè no em puc treure del cap la imatge d’un instrumentista com en Roger, a qui li manca un ull. Que barat ho heu venut tot, partits catalans. Un ull de la cara, li ha costat al músic que no conec. Un ull de la cara.