Qualsevol crisi acostuma a implicar un augment de la moralina. En el cas del ciutadà comú, i aplicat a això del coronavirus, la qüestió s’ha traduït en aquest amor sobtat que li ha agafat a la població per les metgesses, els infermers i els investigadors en general, una fal·lera que, com ja hem dit tantes vegades, se’ls acabarà quan el benemèrit col·lectiu de la bata blanca els talli la Meridiana un divendres per impedir-los arribar a la Costa Brava. En el cas de la classe política, l’auge de la cursileria acostuma a traslladar-se a l’àmbit de la gestió i es tradueix en frases místico-lapidàries com ara aquella que li sentírem a la consellera de la Presidència Meritxell Budó (a casa li diem la replicanta, per aquesta cadència televisiva i maquinal amb la qual acostuma a acabar qualsevol frase que s’escaigui) per la qual el Govern de la Generalitat, abans d’afrontar qualsevol tria entre el capitalisme i la salut de la gent, “entre vides i economia, sempre escolliria vides”.

La realitat, com potser sap fins i tot aquesta trista, pobra i dissortada aprenent de gestora, és molt diferent. Fins i tot el govern amb menys poder del planeta o qualsevol nació, per ínfima que sigui la seva capacitat d’influència global, s’haurà d’enfrontar a dilemes polítics i econòmics que afectin la vida dels seus ciutadans, i quan em refereixo a la vida no només penso en la seva qualitat d’existència, sinó en la seva pròpia capacitat de subsistir. La política és de fet la gestió de la vida (o, més radicalment, la gestió de la no-mort dels ciutadans) per part d’una administració; això val tant pel president dels Estats Units, commander in chief d’un exèrcit format per un reguitzell de nanos la vida dels quals depèn estrictament de les seves decisions, a la política tributària del ministre d’Economia d’una república bananera i la seva afectació directíssima en la vida dels seus propis agricultors i ramaders.

Si alguna cosa ens està demostrant aquesta crisi del coronavirus és la impossibilitat de separar la política, i per tant l’economia, de la gestió més crua de la vida. Això val en qualsevol àmbit de govern i, insisteixo, també afecta fins i tot a una administració colonial com és la Generalitat; ubicar un hospital a una ciutat o població determinada afecta directament la vida d’un ciutadà que li sigui impossible d’arribar-hi en menys de cinc minuts, atorgar o deixar sense beca a un grup d’investigadors que es trobi escatint el perquè les cèl·lules tumorals canceroses es reprodueixen a tota llet per no se sap quin coi d’efecte és una decisió econòmica que afecta directament la vida. Triar entre economia o vida, en definitiva, és una falsa dicotomia. Els governants usen l’economia, i fan política, des de l’assumpció implícita dels efectes que aquests àmbits tenen en la vida.

Tot això deu ser una cosa massa elevada com perquè l’entengui algú com la nostra limitadíssima consellera Budó, però afortunadament no s’escapa al gruix dels meus pacients lectors. De fet, per molt que els cegui la seva condició majoritària de llacistes, a molts d’ells no se’ls ha degut escapar aquesta estranya fal·lera dels nostres líders per assegurar-nos una vida sana i resguardada, fora de qualsevol perill. No fa tant de temps, aquesta mateixa generació de polítics va utilitzar la mateixa metafísica de quatre rals, segons la qual la seva prioritat sempre hauria de ser evitar-nos qualsevol esgarrinxada i allunyar-nos de qualsevol mal (i amén), com a excusa per no culminar les promeses i les lleis a les quals ells mateixos s’havien compromès. Suposo que tots recordareu, ai las, allò de la Marta Rovira: nosaltres hauríem fet la independència, ai las, però és que fer-la implicava morts.

Servidor, des del seu confinament hiperventilat, gaudeix com una boja amb aquest augment del cursilòmetre en el qual els convergents sobreviuen amb tanta dignitat. Triar entre economia i vides? I ara, Maria Lluïsa, això naltrus no t’ho faríem mai! Fer política de debò, amb el que està passant, Josep Maria? No fotis, que aquestes coses només les fan els estats, i aquí com aquell qui diu anem amb sabata i espardenya! Però, tingueu-ho ben present, aquesta positura de bon samarità no és gratuïta. És la mena de zona de confort amb què l’administració de la Generalitat mostra com n’està de contenta de viure en l’autonomisme panxacontent que pot tornar les culpes de qualsevol error de gestió a Madrid. Fixeu-vos que, des de fa unes setmanes, fins i tot Quim Torra ja sembla tot un home d’estat. Quan la política va simplement de fer cara de bondat, els catalans sempre tindrem la glòria eterna assegurada.

Mentre, al món real, tothom sap que manar, tenir un estat i fer política implica haver d’entregar vides, de modificar-les o, si cal, eliminar-les. Però a nosaltres això del món real, on no podem fer-nos els àngels, sempre ens ha fet una mica com de nosa. Ecs. Passi, passi.