Quan érem petits, sabíem que l’estiu començava quan els enemics feien desfilar Ana Obregón en biquini per la platja de Mallorca, un acte que pintava molt xaró però que tenia un punt de genial, car convocant la premsa en un dia i hora concrets, l’actriu i presentadora madrilenya no només institucionalitzà allò que després s’anomenaria posado, sinó que així s’assegurava que els paparazzi no li tocaven els collons durant la resta de la canícula. A Catalunya, com sempre, fèiem les coses amb un plus de falsia i pretensió estètica, i la simbologia estiuenca passava pel suquet de can Portabella, una reunió en què el potentat convidava al seu mas de Llofriu polítics, artistes, escriptors, culturetes i part de l’espantosa beautiful people d’insofribles barcelonins que durant l’agost tenia la indecència de molestar el bellíssim paisatge de la Costa Brava i els seus habitants.

Val la pena repassar algunes fotografies d’aquells antics suquets, unes trobades amb què Portabella volgué normalitzar la falsa concòrdia que havia cimentat la Transició espanyola i que després, durant els anys noranta, s’anaren convertint en la metàfora perfecta de la pax sociovergent amb camisa blanca de lli i la pell lleugerament bruna; una cosa molt nostra, pija però que no es noti gaire que tenim pasta i tothom a dormir aviat. Catalunya s’ha fundat en il·lusions polítiques que són com globus ben fàcils de punxar, però en aquell temps la majoria de catalans s’acontentava amb pensar que gaudia d’una elit cultural realment progressista, a l’avantguarda de les tendències europees, i d’una classe política menys corruptible que l’espanyola i que, ideologies a banda, la majoria de líders nostrats eren gent a qui podries deixar les claus de casa sense patir per les plantes.

Ara la simbologia estiuenca de la nostra política ha passat de la falsia del suquet a la fotografia de la paella i les festes que organitza Pilar Rahola a Cadaqués o a l’exili. A diferència de la pau forçada del primer autonomisme, els saraus de la Pilar sempre s’han de revestir amb una polèmica lleugera com l’aleteig d’un colom perseguit per infants juganers. Fa uns anys fou el vídeo on s’hi veia Carles Puigdemont i el major Trapero entonant alguna cosa que s’assemblava el Let it be i aquest any l’arròs ha pujat de sal per una fotografia dels 21 integrants de la paella sense mascareta, distància (ni tampoc gaire bon gust per vestir) en què el vicepresident Puigneró oblidà que representa els catalans, la qual cosa vol dir que si t’has passat uns quants mesos masegant-los la vida amb restriccions arbitràries i quasi dictatorials, seria bona cosa no cardar-te’n amb tanta mala traça.

Servidor és un mal català perquè no brilla en l’art d’ofendre’s per qualsevol nimietat i, més enllà d’això del pobre Puigneró, m’ha sobtat el trist paisatge d’un aplec on el president Puigdemont resulta quasi una figura ombrívola, en què la majoria dels assistents són gent random, carn de FAQS, éssers que (a excepció de Toni Comín, que sempre és feliç, com ZP) somriuen amb llavis postissos conscients que la instantània de Rahola els farà brillar uns dies a l’estrès vulgaritzador de les xarxes i la premsa rosa indepe. A la foto d’enguany no hi és Trapero, suposo que perquè això d’haver dit que tenies un pla per detenir una persona que es troba al teu mateix dinar pot originar indigestions, ni cap ànima representativa d’una institució senyera del país. Només passarel·la, pantalons curts i aquelles nauseabundes pitreres que se’ns fan als mascles quan anem passadets de pes.

La nostra joventut va ser molt feliç; vivíem en la il·lusió olímpica d’un país ben fet, liderat per gent responsable i sense cap mena de conflicte cultural soterrat. A mesura que descobrírem la farsa de tot plegat, l’independentisme va tenir la gràcia de regalar-nos el poder lluitar per un país nou que posés la pròpia cultura i l’ambició dels seus ciutadans al centre de la vida. Doncs bé, tota aquesta energia, i tota la il·lusió de tanta gent ha acabat amb aquest naufragi, amb un president que reivindica un exili i una legitimitat en la qual ja només creuen els pocs fantasmes que s’acumulen a la fotografia de la paella de can Rahola, amb aquesta positura forçada d’algú que, més que a l’estranger, se sap absolutament fora de joc del món real. Si la imatge de can Rahola desprengués poder, ni déu hagués parlat de distàncies o mascaretes; però d’aquesta foto només en brolla parsimònia i tristor.

Hem passat del suquet de Llofriu a la paella de la Catalunya nord. Que cadascú pensi les bugades que hem perdut en aquest viatge, tot i que soc de l’opinió que les ficcions cada vegada són més xarones pel simple fet que els nostres líders han rebaixat tant l’ambició que fins i tot l’estètica se n’ha acabat ressentint. Per tant, la nostra primera obligació, d’ara fins que envellim, serà recuperar la bellesa. La llibertat, qui ho sap, potser es podrà tornar a albirar una mica després.