Amb polítics com ara Miquel Buch o Alba Vergés el cronista experimenta aquella sensació esquizofrènica consistent en, per una banda, sentir-se defraudat amb el fet que exemples d’una mediocritat tan evident i supina puguin liderar departaments tan essencials en la gestió del quotidià com ara Interior o Salut i, per altra banda, la satisfacció de comptar amb la seva ajuda incansable a l’hora de ser inspiració per escriure articles quan no es té gaire teca per omplir la pàgina en blanc o, simplement, per escarnir el poder. En el cas del responsable dels nostres benemèrits Mossos, l’avantatge encara és superior, perquè Buch té la gràcia d’adreçar-se al poble en dues modalitats existencials d’una diferència ontològica taxativa: sovint ens parla com a conseller d’Interior, però també, seguint aquell costum iniciat per l’enyorat Joan Gaspar, xerra simplement com a Miquel.

No sé si és com a conseller o com a Miquel que Buch ha decidit darrerament que la seva presència resultaria útil en tant que una espècie de coach del confinament, com quan ens urgeix a comprar la mona de Pasqua als respectius fillols, bo i recordant-nos que aquest benigne pessic esponjós (amb el qual la quitxalla celebra la fi de l’abstinència quaresmal) se’ls ha de fer arribar amb mètodes de transport alternatius, com si la població no sabés diferenciar les calories d’una bomba fètida. Així també fa poc, quan el nostre sergent en cap es dirigia a les càmeres amb un posat bèl·lic i circumspecte, talment com el mateix Churchill abans de cantar allò de We shall fight on the beaches, per advertir als espanyols que no gosin enviar-nos cap regal coincident amb cap de les nostres celebracions traumàtiques, la qual cosa, en un poble masoquista com ara la nostra tribu, ja és cosa xunga d’exigir.

Si aquest virus mitiga o acaba amb l’ascensor social dels ineptes en l’univers de la partitocràcia, benvingut siguis, coronavirus meu

Quan el nivell és tan baix que sembla una cursa dels partits catalans per posar difícils les coses als guionistes del Polònia i, a més a més, als responsables de la cosa pública els ha agafat una dèria sobtada per fer rodes de premsa a diari en les quals s’informa fins i tot de la més intranscendent detenció d’un pícnic nudista al Montseny per part dels nostres habilíssims guàrdies forestals, el ciutadà no només té la temptació de perllongar el seu confinament unes quantes setmanes més, sinó més aviat d’amagar-se sota el cobrellit i d’amorrar-se a la metadona que li regala Netflix fins a la fi de l’existència. No és estrany que, després de setmanes havent-nos d’empassar la quota diària de Budó, Vergés i Buch, fins i tot un polític com ara en Quim Torra hagi experimentat un auge en la seva imatge de gestor eficient.

D’ençà de l’inici d’aquesta crisi, he viscut amb l’optimisme de saber que teníem la partida guanyada d’antuvi: sabem que vencerem el bitxo que ens vol amargar l’existència i aquesta pandèmia (malgrat el dolor inqüestionable que ha causat en molts conciutadans i els seus familiars) tindrà un resultat de baixes molt minso en comparació amb altres pestes del passat. Però soc ben conscient que el coronavirus només serà l’excusa de la porta d’entrada a un món on caldrà que adrecem algunes qüestions candents del nostre present que ja intuíem de fa anys, com ara l’enquistament del precariat laboral, la fi d’allò que anomenarem la classe mitjana, la problemàtica de la privacitat de les nostres dades personals o la temptació de l’isolament nacional i l’odi a l’alteritat excusada en la salut. El coronavirus passarà, però ens posa uns deures que no podrem deixar per a demà.

Guanyarem la partida d’aquest confinament, no en tinc cap dubte, però el post-match reclamarà polítics de primera que adrecin un món endimoniadament complex, mandataris que hauran d’adreçar els assumptes que ara tot just citava amb ciència i determinació i pels quals necessitarem alguna cosa més que ministres que compren tests de pacotilla als xinesos sense dimitir, que administracions autonòmiques que prometen mascaretes i després et diuen que era broma i que ja t’espavilaràs com puguis i, en definitiva, de gent que mai no saps si et parla com a conseller, com a Miquel, o simplement et pren per una ànima igual de limitada que la seva. Si aquest virus mitiga o acaba amb l’ascensor social dels ineptes en l’univers de la partitocràcia, benvingut siguis, coronavirus meu. Si, en cas contrari, la pandèmia vírica enquista la política, serà ben difícil sortir de casa.