Just al sortir de la comissió unilateral entre l’Estat i la seva administració autonòmica a Catalunya, Ernest Maragall lamentava el “no absolut” de Pedro Sánchez i de Meritxell Batet a negociar un referèndum pactat per decidir el futur polític de Catalunya. Doncs sí, Ernest, és una llàstima! Encara et diria més, la cosa és una autèntica putada! I jo que em pensava, ves per on, que a la Batet se li cargolarien encara més els rínxols de plaer amb la idea de convocar un referèndum d’autodeterminació... Doncs ja ho tens, conseller: quina gent més escrupolosa, aquests sociates! Bé, Ernest, a tu què t’han de dir dels socialistes, coautor com n’ets de l’invent. De fet, això d’eixamplar la base ja va començar amb Junqueras fitxant antics militants del PSC com tu, tete! I tot plegat, ja ho veus, perquè acabis parlant com un convergent de tota la vida: exposant la ferida oberta del greuge!

Però no us penseu que les reunions com la d’aquesta setmana, de taula llarga i cares de circumstància, són inútils, perquè la mise-en-scène del discurs polític sempre denota coses interessants. En el cas que ens ocupa, i conscients que Espanya mai no negociarà l’autodeterminació del que considera un mer fragment del seu territori, els nostres representants polítics han anat a les reunions que creuen bilaterals amb l’única i soterrada intenció de reduir les futures condemnes dels presos polítics. Més clar l’aigua. A partir d’ara, la Generalitat de Puigdemont només treballa perquè els presos surtin de la garjola i perquè el 130 pugui tornar ben aviat de Bèlgica. Qui ens ho havia de dir. Després de vuit anys de procés, els nostres líders volen que tornem a cantar Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia, condemnant-nos a viure ja granadets la joventut dels nostres papis.

Si la Generalitat acaba negociant el retorn del president a Catalunya, serà només a canvi de contrapartides polítiques que castrin l’independentisme per unes quantes generacions

Per fortuna, això de la història té la gràcia d’explicar-te el present amb una mica menys de trampes. En efecte, com ja va passar amb Tarradellas, si la Generalitat acaba negociant el retorn del president a Catalunya (així com indults o reduccions de condemnes als presos), serà només a canvi de contrapartides polítiques que castrin l’independentisme per unes quantes generacions. De fet, les elits sociovergents del país ja fa temps que preparen l’aterratge al que ells consideren la normalitat, un gest que Esquerra està intentant copiar fil per randa amb l’excusa-mandanga d’ampliar la base i que, ben aviat, farà que els republicans acabin tan venuts com els convergents. Fa pocs dies, un bon amic republicà em comentava que mai com en aquest govern s’ha donat feina administrativa als militants del seu partit. És la cosa més espanyola del món: una administració de col·locats.

Per mostra un exemple. Fa ben pocs dies sabíem que Josep Borrell ha fitxat Senén Florensa, antic secretari d’Afers Exteriors d’Artur Mas, com a nou ambaixador espanyol davant l’ONU a Viena. No serà la primera obra de gràcia entre l’oligarquia socialista i els convergents, interessats a repartir calers en aquesta nova i reestrenada normalitat, una pax autonòmica que només podrà contrarestar-se amb una sacsejada de la societat civil i els CDR. Això, of course, amb el benentès que els ciutadans d’aquest país no en tinguin prou de pensar quin color de samarreta duran a la propera diada de l’11-S, entre d’altres afers de primer ordre. De moment, per si no ho sabíeu, Espanya no vol negociar l’autodeterminació de la tribu. Quina llàstima, Ernest!