El procés té els seus clàssics, que regurgiten a cada jornada post-històrica com els bisos del tediós Concert de Cap d’any vienès, amb la parròquia picant de mans engalanada al Musikverein o al sofà de casa mentre es treu les lleganyes per esbandir la ressaca. Així passarà ben aviat i de nou amb el #PressingCUP, una cançoneta menys joliua que la marxa del mariscal Radetzky però igual d’obstinada i xarona. Això d’assetjar els cupaires ho inaugurà en rei Artur quan deia que una colla d’anti-sistema, minoritaris i peluts, no poden decidir qui havia de ser tot un president de la Generalitat. Després vindria l’assemblea de l’empat, cim del surrealisme català, la paperera de la història i el viatge apressat en automòbil d’un alcalde de Girona a qui els nanos de l’Eixample, centralistes recalcitrants com som, quasi ni coneixíem. A Catalunya, fa massa temps, els gols arriben a la pròrroga.

Torna el #PressingCup amb la mateixa força i idèntics arguments però, com ens recordà el savi, tota cosa repetida massa vegades acaba convertida en farsa. Primer perquè, com ja va passar després del 27-S, Convergència i Esquerra acusaran els cupaires de frustrar la investidura del candidat republicà de consens, que avui és Jordi Sànchez, demà pot ser Jordi Turull i la setmana vinent Elsa Artadi (presidenciable que, dit sigui de pas, fa tres mesos encara cobrava un sou d’aquest govern intervingut per l’infame article 155 contra el qual va fer campanya). No per repetit, l’argument deixa de ser fals; perquè en un règim parlamentari, no presidencialista, el candidat a Molt Honorable sempre ha de ser de consens i, per tant, la responsabilitat de la seva elecció és dels proposants i més encara de Junts per Catalunya com a vencedora moral de les eleccions del 21-D.

I aquí arriba la trampa de tota la vida, perquè descarregant la responsabilitat de la investidura en la CUP, els juntistes pretenen fer oblidar als electors el fet gens anecdòtic que van guanyar els darrers comicis amb la promesa d’investir Carles Puigdemont i de restituir el govern que havia castrat el 155, la qual cosa no només implicava el retorn del Molt Honorable 130 al Parlament, sinó la continuació d’una certa actitud de desobediència i confrontació amb la judicatura espanyola. Contràriament a allò que s’havia promès, el cor de l’independentisme ha decidit adoptar l’estratègia garrepa de tota la vida, segons la qual sempre cal optar per allò que Madrid o el Tribunal Constitucional acabi tombant per agitar els nervis de la parròquia. Així s’explica l’elecció de Jordi Sànchez i el posterior relleu de Turull, que té com a únic capital la seva més que probable inhabilitació.

Parlar d’honorar la memòria de l’1-O mentre pretens enviar Marta Pascal al Senat espanyol perquè torni a tendir ponts entre Convergència i el poder madrileny és una estafa de proporcions catedralícies

En tot aquest context, i santament al meu entendre, la CUP diu que ja n’hi ha prou de fer ballar la cabra per marejar l’audiència; i no només això, sinó que exigeix als líders de l’independentisme una cosa tan senzilla com explicar el seu full de ruta al poble, un afer que sembla molt més difícil que repartir-se les cadires d’un govern autonòmic. Perquè, com entén fins i tot Joan Tardà, vendre la moto d’un desplegament republicà mentre t’atanses a Xavier Domènech i Miquel Iceta per ballar la conga a les municipals del 2019 és enganyar la gent. Car, com entén fins i tot la portera de l’enyorat Josep Lluís Núñez, parlar d’honorar la memòria de l’1-O mentre pretens enviar Marta Pascal al Senat espanyol perquè torni a tendir ponts entre Convergència i el poder madrileny és una estafa de proporcions catedralícies. Això no és opinió, és tenir un mínim sentit de la decència.

A mesura que la CUP sigui més exigent, el #pressingCUP bullirà com la cassola en forn, i veureu com s’acusarà a diari als cupaires de deixar la Generalitat òrfena de pare i mare i de permetre que la llengua catalana i les Homilies d’Organyà cremin a la foguera de can Pistraus, etcètera. D’aquí a ben poc, creieu-me, fins i tot s’acusarà els cupaires de no voler honorar els presos polítics negant-se a investir Jordi Sànchez. No investir el president de l’ANC és justament fer el que volen els espanyols: els hi esteu fent el joc!, diran els nous convergents als cupaires. I molts de vosaltres, en sentir això, us enfurismareu de la mateixa faisó que després del 27-S. Quan us passi això, i el #pressingCUP us torbi, recordeu quan el rei Artur declarava fa pocs dies que això de la independència i de dir que havíem guanyat potser havia estat un exemple d’exageració. Se us passarà la mala llet de sobte, i potser us mirareu els peluts amb una simpatia renovada, potser fins i tot amb amor. De res.