La setmana passada corria un vídeo per la xarxa en què Tardà i Rufián, Miliki i Fofito a temps parcial, es marcaven un instant Rosalía picant de mans en imitació d’un gag del Polònia que els havia ridiculitzat prèviament. La consecució natural de les arts mana que l’humor neutralitzi el deliri o posi en relleu la incompetència de la política, però, d’un temps ençà, són els representants de la cosa pública els qui s’afanyen a grapejar l’efecte catàrtic de la paròdia, superant-la. Certament, la política catalana fa cada dia les coses més difícils als guionistes del Polònia i espais semblants. Si la tendència que ve d’Amèrica és de polítics amb més aviat escàs sentit de l’humor (a l’amo del món li plau molt més estarrufar els llavis que no pas exercitar-los en obertura), sembla ser que els nostres líders viuen molt confortables imposant-se la rialleta com a solució de qualsevol problema.

Un líder arriba a la decadència quan només li resta gestionar el seu propi escarni. Així Theresa May, que després de la seva desastrosa gestió del Brexit va aparèixer fa ben poc a la convenció del seu partit ballant com un ànec; i així també Tardà i Rufián, Pulga i Linterna, vivint cada dia més encantats d’una existència Twitter que tot ho subsumeix en l’entreteniment. Sense caure en cap vetusta tecnofòbia, alguna cosa sí que hi té a veure la xarxa, instrument que treu rèdit de l’ocurrència verbal momentània. El problema apareix quan la inèrcia de la frivolitat du necessàriament a l’infantilisme, que no és únicament patrimoni d’ERC. Quan Elsa Artadi, per exemple, recorda als republicans que Carles Puigdemont ha escrit quatre cartes a Junqueras sense cap resposta per part d’aquest, s’adequa perfectament a aquest clima de pati d’escola difícilment superable.

Paradoxalment, aquesta infantilització de la política no ha ajudat a ampliar els límits de l’humor ni la tolerància dels polítics a un escarni que vagi més enllà d’allò que, en el fons, els és ben còmode. Va passar amb el famós cas de Dani Mateo quan gosà mocar-se amb la bandera espanyola, un acte que demostrà que amb els símbols encara no podem afirmar allò de je suis Charlie. De fet, una vegada esclatat el tema del gag amb la rojigualda, un còmic aparentment àcid com el Gran Wyoming va disculpar-se davant l’audiència afirmant que el gest del seu subordinat no tenia cap intenció política (!!!???). Al límit d’aquest procés d’infantilització, els polítics (i el poder simbòlic que diuen que preserven) acabaran demanant en exclusiva la patent de la producció l’humor, en el sentit que marcaran, com volen els infants consentits, tot allò que surt de la norma confortable.

Pel que fa als humoristes, hauran d’emprar molta imaginació (i valentia) si volen trobar aquell punt en què la traça infantil dels polítics no els pugui neutralitzar l’art. De moment, amb parelles difícils d’igualar com Tardà i Rufián, ho tenen molt malamente.