Si alguna cosa envejo dels estats normals, de la tribu estant, és la seva cínica capacitat de fer veure com es regeneren, bo i mantenint intactes les seves estructures de poder. Només així s’explica l’auge de Ciutadans, promogut descaradament pels nanos de l’Ibex 35 i publicitat a les pàgines d’allò que tal dia farà lustres era un diari d’esquerres. D’aquí a ben poc, la lentíssima (i arbitrària) justícia espanyola arribarà a demostrar que la Caixa B del PP no es tractava d’un receptacle per encabir-hi quatre mitjons mal aparellats ni una guardiola tipus porquet, sinó una gran bassa de finançament irregular. A dia que passi i exmilitant que canti les quaranta i estiri la manta, a Rajoy se li farà molt més difícil allò de declarar que a penes coneixia els tresorers del seu propi partit. Fins ara, al president espanyol li anava bé bascular com embriac, de la mateixa faisó que dansa Mi gran noche, però hi haurà un dia en què el fangar s’ho endurà tot.

És aquí on entra en acció l’operació Rivera, que serà promoguda pels mateixos terratinents monetaris que han aguantat Rajoy durant tant de temps. Quan el PP ja no els serveixi, la irrupció d’un polític jove (1979, bona collita), que Ana Rosa Quintana pugui vendre com el Macron espanyol i la regeneració de centre i blablablà, serà bufar i fer ampolles. Poc importa que Rivera sigui un vell conegut a Catalunya, on fa quatre dies es presentava a les eleccions del Parlament tapant-se (els picarols a la foto i amb un programa netament federalista que volia atreure votants desencantats del PSC de Maragall). A Espanya tot això tant li fot, perquè els cavallers de la taula rodona han decidit que ara toca acabar amb la disbauxa de l’autonomisme nacionalista, i per impulsar un programa jacobí no hi ha millor agent polític que un home com Rivera, sense llei ni moral.

Si ara us espanten els ministres carcellers del PP, imagineu-vos la festa quan l’Albert ens ompli el govern d’Espanya d’aquests noiets tan simpàtics de cognoms notarials i camisa blava

Cal reconèixer certa habilitat als arquitectes de la Meseta. La intel·ligència (sic) espanyola ha arribat a la conclusió que per donar pel sac als catalans no hi haurà res millor que un català o, dit d’altra manera, que l’única condició sota la qual un noi de Barcelona podrà arribar a ser president del Regne d’Espanya és que condecori la policia que atonyinà els seus conciutadans quan cometeren el pecat d’intentar votar en un referèndum. Si ara us espanten els ministres carcellers del PP, imagineu-vos la festa quan l’Albert ens ompli el govern d’Espanya d’aquests noiets tan simpàtics de cognoms notarials i camisa blava, una penya que no dubtarà a convertir la Generalitat en una simple taquilla de repartir engrunes, això sí, tot expressat en la nostra bella llengua: és el somni humit de tot bon espanyol, matar-te lentament mentre et canta La Tieta d’en Serrat.

Arribarem a límits de feixisme institucional prou bèsties, però mireu-hi el cantó positiu. Amb l’Albert a la Moncloa ens sortiran les Mireia Boya que tenim al país de sota les pedres, i fins i tot hi haurà un dia que la Marta Pascal s’enrojolarà de vergonya quan gosi dir que el millor pel país és tenir un govern inscrit en el marc d’una legalitat constitucional. Ens ho passarem pipa, conciutadans. Espanya ens ha regalat el nostre maig particular. Aprofitem-lo.