Primer, i abans que res, una simple constatació. Durant les darreres setmanes, l’independentisme autonomista ha intentat rebaixar les seves pretensions per aconseguir que la fiscalia espanyola afinés a la baixa les condemnes dels presos polítics. El resultat, el sabeu de sobres: tot i que les peticions de presó són les mínimes exigides pel tipus penal de rebel·lió (a excepció de Junqueras, assenyalat com el màxim autor de la trama indepe, pel simple fet que Puigdemont és a l’exili), la branca judicial dels aparells ideològics de l’Estat continua amb la idea rectora per acabar amb el procés que ja predicava en temps de Rajoy: poc importa si a Catalunya hi va haver violència, perquè l’essencial és reprimir, escarmentar i àdhuc humiliar els polítics processistes. Això també ho sabem: no és un judici, sinó una advertència d’Espanya del preu que implicaria tornar a la unilateralitat.

Durant aquest temps, ha estat certament divertit veure com els polítics catalans jugaven a fer la gara-gara a Pedro Sánchez, devaluant fins i tot el valor de la immersió lingüística amb un projecte que n’atenuava el seu ja prou escàs impacte i amb gent tan llesta com Anna Simó afirmant que caldria fomentar l’ús de l’espanyol en zones on el català ja és prou corrent. Si la decisió de la fiscalia hagués arribat un pèl més tard, els nostres soferts líders s’haurien plantejat fins i tot arribar a vendre’s La Moreneta, El Cant de la Senyera o fins i tot el copyright de la fórmula del pa amb tomàquet. Per fortuna, fins i tot de les claudicacions se’n treu espurnes de veritat, perquè els judicis demostraran que PP i PSOE són exactament el mateix quan han de defensar els interessos de les elits funcionarials espanyoles i que tant Esquerra com el PDeCAT haurien estat encantats de vendre’ls l’ànima.

Obriu les presons! Aquest hauria de ser el crit unànime de l’independentisme

Al seu torn, ara també podem constatar que els presos polítics van entregar-se a la judicatura espanyola amb l’esperança de poder allargassar les mentides que ens van fer empassar després de l’1-O i posar al centre del debat polític la seva llibertat per allunyar-ne l’aplicació immediata de la independència. De fet, ara també sabem que només hi haurà dues formes d’alliberar els polítics catalans de les presons que comanda la mateixa Generalitat: buscar l’indult a través d’un pacte polític que anestesiï la independència per dècades o bé aplicar la unilateralitat sense embuts, treure’ls de les presons i controlar el territori com s’hauria d’haver fet després dels fets d’octubre. La primera opció, favorita en les elits de l’independentisme autonomista, no té cap garantia i només dependrà de la gràcia magnànima de l’inquilí de Moncloa. La segona, ai las, requerirà polítics valents i decidits.

Afortunadament, ara també sabem del cert que Espanya romandrà intacta com a pseudo-democràcia en el si de la Unió Europea i de la comunitat internacional encara que tingui els polítics catalans a la presó i que tots aquells que predicaren una implosió de l’estat després de les condemnes només volien salvar la seva petita parcel·la de poder. Falta poc per saber si els partits polítics catalans tindran com a prioritat salvar Sánchez per evitar que la dreta alfa espanyola negui el pa i la sal als presos o es decideix prendre el control de tot allò a què es renuncià després de l’1-O. Obriu les presons! Aquest hauria de ser el crit unànime de l’independentisme i l’única forma de collar uns líders (i fins i tot uns presoners) que semblen preferir el martirologi a la presó que no pas la seva llibertat individual i, al seu torn, la del seu poble. Dues opcions. Ara per ara, no hi ha res més.