Ha bastat que Elisenda Paluzie prengués la sàvia decisió d’eliminar la zona VIP per als polítics en la propera manifestació de la Diada perquè la classe manaire del processisme hagi esclatat en una plorera col·lectiva que té com a únic objectiu exercitar-se en l’art amb què més excel·leix: el xantatge emocional. Que si l’ANC està provocant una reacció de la ciutadania contra els partits, que si Paluzie i els seus amics puristes estan a punt de generar un esclat d’antipolítica, que si s’està animant el poble a xiular els nostre pobrissons representants, ells que s’han sacrificat tantíssim per naltrus, i un llarg etcètera de repulsiva vomitera. Fixeu-vos si la cosa va fluixeta d’arguments, que Esquerra ha decidit treure del congelador Josep Huguet per tal d’esbroncar els ciutadans que, humilment, no només eliminaríem zones VIP, sinó que faríem desfilar algú amb orelles de burro.

El processisme té una visió de l’alteritat comunal d’un altíssim interès filosòfic. Quan hom aplaudeix els líders en una ocasió com la Diada, s’hi fa selfies compulsivament o retuita els poemes amb què la meva estimada Laura Borràs ens amenitza la vida literària a les xarxes, forma part d’allò que se’n diu “la bona gent”, “el poble català” o fins i tot “la societat civil”. Però quan aquesta mateixa beata ciutadania decideix que ja és hora de passar comptes amb una classe política que els ha mentit amb impunitat, quan algú li recorda a Gabriel Rufián allò dels “18 meses y ni un día más” o quan el manifestant gosa xiular Joan Capdevila perquè presideix una comissió al Congreso responsable de fomentar la marca Espanya, aquest mateix individu esdevé un hiperventilat enviat per Satanàs en persona, un agent divisor de l’independentisme o fins i tot, només faltaria, una mala persona.

Antipolítica, estimats representants, és el que fa anys que perpetreu a força de mentir, d’anticipar una independència en què mai no havíeu cregut ni havíeu gosat solidificar mitjançant una sola estructura d’implementació

Entenc que als partits autoanomenats creativament independentistes els sobti que, per primera vegada, l’ANC tingui una presidenta amb prou picarols com per no cedir al seu domini. També comprenc que els sembli increïble, ai las, que la manifestació de l’11-S sigui precisament això, una manifestació, concepte que segons el nostre diccionari de ca l’IEC vol dir una “demostració col·lectiva en què les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació”. Tot això és comprensible, car fins ara se’ns havia acostumat a desfilades tremendament creatives on tothom havia de cantar idèntics eslògans el mateix minut i segon. Però resulta, i aquest fet sí que ha de provocar somriures, que cada vegada hi ha més gent a qui la sistemàtica aixecada de camisa ja comença a fatigar i que així ho vol expressar als seus representants.

Antipolítica, estimats representants, és el que fa anys que perpetreu a força de mentir, d’anticipar una independència en què mai no havíeu cregut ni havíeu gosat solidificar mitjançant una sola estructura d’implementació. Antipolítica és el vostre xantatge perpetu, tan horripilant com fastigós. Fins ara havíeu manipulat els ciutadans, però ja és hora que comenceu a tenir-los una mica de por. El món d’ahir va esfondrant-se, lentament però segura. La revolta dels somriures acaba i comença la revolta del passar comptes. I jo, no us ho puc negar, la rebo amb una sonora, insultant riallada.