L’empresa de telecomunicacions Parlem ha afegit una mica de carn d’olla a l’habitual esperit apocalíptic, cursi i mortuori que ataca la tribu cada Nadal amb un anunci en què diverses persones s’adrecen a l’espectador demanant-li un minut de silenci davant del perill de l’extinció del català. Amb cara d’afectats, atuïts per un fantasma o directament per un mal d’estómac, els ciutadans comuns que hi desfilen (no us esvereu, s’hi respecta la quota de femelles i de racialitzades) van recordant suposats punts àlgids de la cultura catalana, com ara el Tirant lo Blanc, l’“I am a Catalan a l’ONU”, els concerts d’Oques Grasses o els plats de Santi Santamaria. A banda de la delirant pornografia que implica donar publicitat a una determinada marca apel·lant a la mort d’una llengua, l’audiovisual en qüestió sobrepassa la indecència moral quan ens hi planten una nena de pocs anys, amb mirada exorcista, advertint-nos que “de tots nosaltres depèn trencar el silenci.”

Hauria d’ésser innecessari recordar una cosa tan simple com que barrejar petits i pornografia emocional hauria de fer envermellir la cara dels responsables d’aquesta deixalla nauseabunda. Paral·lelament, és important discutir la tesi de fons a la qual s’invoca a l’anunci utilitzant-hi una música ben determinada (Jo vinc d’un silenci, de Raimon) i cometent la gosadia de situar en paral·lel la situació actual del català a la del franquisme. La bajanada no cal ni comentar-la, car els termes de comprensió general i d’ús habitual de la llengua en la majoria de la població —per molt preocupants que siguin en parts del territori— són d’una robustesa i persistència que molts activistes de la llengua durant el franquisme no haurien ni somiat. Una altra cosa és que el català torni a ser una llengua que pateix l’estigma d’ésser un vehicle inútil, reclòs en la folklorització; però d’això, com ja he comentat manta vegada, en són responsables els nostres polítics, no pas Madrit.

Jo no vinc d’un silenci, vinc d’un món en què el català s’ha emprat com a llengua vehicular a primària i secundària, on a pesar de la indiferència que suscitava en part de l’acadèmia l’he poguda llegir en un sistema de biblioteques públiques envejables i he viscut l’emergència d’un univers editorial com el d’ara, d’una riquesa i diversitat propera al primer món. Jo no vinc d’un silenci ni tinc ganes de fer cants a la fi del món amb posat de falsa transcendència. Servidor fa temps que escriu sobre el moment delicat que viu el català; quan ho escrivia fa uns quants mesos, que no anys ni lustres, només em fotien cas els quatre lingüistes, escriptors i activistes de sempre. Que Parlem i la cultura del processisme se sumi a tot aquest vòmit de l’extinció del català només certifica que les elits del país estan utilitzant la llengua com una meuca per fer veure que en blinden la salut quan en realitat fa molts anys que no mouen ni un puto dit per prestigiar-la a l’escola i la universitat.

Les elits del país estan utilitzant la llengua com una meuca per fer veure que en blinden la salut quan en realitat fa molts anys que no mouen ni un puto dit per prestigiar-la l’escola i la universitat

No venim d’un silenci, venim d’un 2021 en què la literatura catalana ha produït obres meravelloses com Els angles morts, de Borja Bagunyà; Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís, o Terres mortes, de Núria Bendicho; un any en què els companys de l’editorial Flâneur han publicat magnífiques versions d’El pintor de la vida moderna i l’Spleen de París, de Baudelaire, per obra i gràcia d’en David Cuscó, un any en què en Miquel Cabal ens ha regalat un nou Crim i Càstig per treure’s el barret i en què mestre Jaumà s’ha cascat una traducció completa dels versos de T.S. Eliott, que és una cosa tremebunda de bona. Aquí ningú no nega els problemes d’una llengua que recula perquè els responsables de fer-ne una eina útil, prestigiada i vehicle d’ambicions poderoses porten molts anys aixecant-nos la camisa i deixant-nos amb el cul a l’aire. Però venim d’un soroll i d’una activitat esclatant i incandescent. D’un silenci, per tant, vindrà ta puta mare.

Cada vegada que tingueu la temptació de plorar o que us passin pornografia per la tele (a banda de denunciar-la, quan s’hi empri quitxalla) aixequeu el cul i compreu un dels magnífics llibres o traduccions que ens ha regalat 2021. Prou de plorar; si us preocupa la llengua, deixeu d’utilitzar el seu cadàver per fer quatre duros, colla de tòtils necròfags. No venim d’un silenci. Venim de molta lletra i l’únic que fan les llagrimetes és esborrar-la. O sia que a pencar i a llegir. Cursis. Ploms.