És molt simptomàtic que la majoria de cronistes catalans hagin justificat la victòria d’Ayuso en termes de bars, birres i tapes. Que la presidenta madrilenya s’hagi presentat a les eleccions abanderant una idea de llibertat i amb un discurs de poder sense cap mena de complex (per molt banal i més aviat poc liberal que sigui la seva idea de l’albir) ha curtcircuitat la mentalitat servil i l’escassa capacitat d’imaginació dels gasetillers de la tribu. A Catalunya s’explica que Ayuso ha arrasat pel simple fet d’obrir les tavernes i apostar per la xerinola no només per aquest hàbit tan nostre de sentir-nos moralment superiors i més ascetes que el veïnat peninsular, sinó també perquè el discurs polític català ha abandonat la idea d’autodeterminació d’una forma tan barroera que només el fet de veure dibuixat el mot llibertat a la boca d’altri ens produeix el calfred d’un glop de suc d’aranja.

Ja sigui governada pel PSOE o pel PP, Madrid sempre ha tingut la seva particular “movida” cultural. Per molt artificial que fos la seva creació com a comunitat autònoma, la força de la capital i la turboeconomia que li insuflà l’aznarisme ha derivat en una idea d’acció i negoci que el PP ha sabut captar molt millor que l’esquerra beata i puritana de la capital. Miguel Ángel Rodríguez, que ja havia transformat la castellanor d’Aznar a un perfil de centrista moderat i business friendly, ha intuït que Ayuso podia encarnar perfectament aquest nou tipus de líder trumpista-johnsonista que el Brexit ha posat en circulació a tot el món (recordeu Pla: dels anglesos tothom se’n fot, però sempre els acabem copiant) i s'afegeix al nacionalisme més tronat i excita per igual elits i petits comerciants prometent-los totes les facilitats per obrir la paradeta. 

No ets tu, lector meu, qui se’n riu d’Ayuso: és ella, que no només guanya sinó que ha deixat tots els seus rivals a la cua de l’atur

Els polítics catalans han plorat com bebès la victòria del PP madrileny no pas perquè vegin amenaçada la seva via pactista amb PSOE i els presos vegin perillar els seus indults, sinó perquè figures com les d’Ayuso, per molt grotesques que siguin, resulten molt menys esperpèntiques que la de polítics com Pere Aragonès o Jordi Sànchez, que havien promès un nou full de ruta independentista als catalans després d’obtenir el famós 52% dels vots a les darreres eleccions i que només s’han dedicat a prostituir una vegada més les il·lusions del poble per fer veure que negocien alguna cosa i per fer veure que a Catalunya s’hi decideix quelcom. Mentre els puritans de la tribu se’n carden d’Ayuso amb posat missaire i li diuen tarada mental, la presidenta madrilenya ja ha enviat Pablo Iglesias a Galapagar i és la primera dona que fa trontollar el sereníssim rostre de Pedro Sánchez.

A Madrid hi ha una idea de llibertat, una idea que no és la meva, que s’incardina a una forma de vida, uns hàbits econòmics i antropològics que no sento propis, ni punyetera falta que fa. Però s’ha de ser ben ruc i senyoret per reduir-los a fer una canyeta al vespre quan surts de l’oficina i a tenir la barra del bar com a santuari. És només quan renunciem a exercir la nostra idea de llibertat que les nocions d’albir dels altres ens semblen execrables. Així ens passa en aquesta Catalunya beata que es traspua en documentals de TV3 com el que la setmana passada va dedicar-se a Jorge Fernández Díaz, una d’aquelles peces destinades a palesar que els dolents són els altres perquè la padrina pugui anar a dormir sentint-se moralment superior al quilòmetre zero. No ets tu, lector meu, qui se’n riu d’Ayuso: és ella, que no només guanya sinó que ha deixat tots els seus rivals a la cua de l’atur.

Que la majoria de ciutadans vegin com la partitocràcia independentista ha fet novament inútil el seu esforç és una bona notícia. Ara falta que, d’entre tot aquest desert de partits que acabaran podrits en la seva pròpia farsa, en sorgeixi una sola persona amb una idea de llibertat i de poder pel que valgui la pena tornar a lluitar. Doneu-me una dona catalana lliure, només una, i potser aconseguirem el miracle d’escapar d’aquesta espantosa migdiada eterna.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Onze setmanes
Opinió Onze setmanes Joan J. Queralt
Però algú vol governar?
Opinió Però algú vol governar? Emília Olivé