El dia 1-O els catalans van donar una lliçó de resistència al món esculpint la seva pròpia càtedra de força i dignitat contra la policia espanyola i els seus buròcrates impotents. La majoria de ciutadans no ho han oblidat (tot i haver-se desentès de la promesa dels seus líders segons la qual el seu esforç es veuria recompensat amb l’aplicació vinculant d’un resultat); però qui no ho ha esborrat de la memòria és la màquina funcionarial espanyola, que com tota cosa peninsular està vertebrada d’orgull i pebrotera i és poc procliu a obviar derrotes. Tot el que estem vivint, i el que ens espera, és una calculada humiliació que, a diferència d’ordir-se en una jornada històrica, tindrà la cadència d’una gota xinesa amb què els tribunals madrilenys són autèntics científics de batuta; a Espanya, com es demostra dia rere dia, li val perdre eleccions si té els polítics catalans ben collats a la banqueta.

No hi ha res que plagui més als botxins que veure reduïts els seus enemics a éssers que lluiten amb la moral com a principal argument. Hi pensava ahir, mentre escoltava l’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu van den Eynde, relatar a la premsa com el vicepresident de la Generalitat havia declarat davant dels jutges que poden regalar-li la condicional perquè ell només voldria representar dignament els seus electors, afegint que és una bona persona amb conviccions pacífiques, un esperit i una ètica que —com us podeu imaginar— al jutge Llarena i a tot l’alt cos de funcionaris de l’Estat espanyol li ressuen quilomètricament el gland. No mire, su señoría, ¿sabe usted? Es que yo soy muy buena persona. El vicepresident i el seu advocat deuen pensar que aquesta és una bona estratègia de defensa (i aquí no m’hi poso) però seria absurd pensar que això no té conseqüències polítiques.

Tot el que estem vivint, i el que ens espera, és una calculada humiliació que tindrà la cadència d’una gota xinesa amb què els tribunals madrilenys són autèntics científics de batuta

La humiliació de l’Estat consisteix i consistirà a fer desfilar com més vegades millor els polítics catalans, presos i sub judice, per fer-los dir en totes les tonalitats possibles que acaten el 155, la Constitució espanyola i, si cal, que somien amb la reaparició dels Reis Catòlics. De fet, més enllà d’estratègies de defensa i independentment de quin sigui el proper president de la Generalitat, els polítics catalans que han passat per judicatura ja han acatat la legalitat espanyola i —a l’espera d’un judici que es pot allargassar eternament— aquesta és una actitud que hauran de mantenir en llibertat. Dit d’altra manera, i per si no hi havíem insistit prou, la propera legislatura del Parlament de Catalunya estarà més sotmesa que mai al poder central. Tant li fot que haguem guanyat les eleccions; si no entens aquesta realitat palmària l’únic que et resta és somiar truites i fer volar coloms.

A mi veure el meu vicepresident deixant-se humiliar d’aquesta forma em fa venir una plorera estomacal i una mala llet que no em puc treure de sobre, i més encara quan —nostàlgicament, si ho voleu— de tant en tant repasso les imatges de l’1-O i veig com en fou de valenta la gent. Allí no hi havia bones persones, hi havia ciutadans que volien sacrificar la seva mandíbula per la llibertat. Allí no hi havia moral, que també, perquè sobretot hi havia poder. I veure tot això convertit en una maquinària tristoia d’"a veure com dissimulem que ens estem sotmetent al poder espanyol" encara em general més amargor. M’agradaria parlar d’altres coses, de l’alegria dels nens en veure l’estrella que arriba d’Orient, però no em puc treure del cap aquesta lenta, dissortada i cada vegada més miserable humiliació. Els lectors, sovint, em demanen solucions i propostes: sincerament, només tinc la ràbia.