Va passar ahir i tot s’esdevingué tal com us ho conto. Fou a la tertúlia dels dimarts de can Basté, amb els garlaires Losada, Martínez-Sampere, Aira, López Alegre i servidora. Durant la pandèmia, amb els companys opinadors ens havíem avesat a una dinàmica comunicativa que ja és tradició. Un dia, posem per cas que dilluns, parlava el conseller del ram i el dia següent, posem per cas que dimarts, un tècnic o un secretari general del seu propi departament (que fins ara acostumava a ser el dissortat i incorruptible Dr. Argimon) el desmentia adduint que el seu superior no havia dit el que tocava perquè el dia abans havia dormit malament o feia molt de temps que no veia els seus fills. Aquesta, ai las, era la tònica general.
Però ahir el Govern aconseguí rinxolar encara més el rínxol. Era dimarts i, en l’entrevista del dia, el conseller Chakir El Homrani ens deixondia les pestanyes afirmant que a Catalunya (la cosa anava pel sector públic però també pel privat) el teletreball ja era cosa obligatòria. Ah collons, exclamàrem espontàniament Basté i companyia! Doncs miri, conseller, nosaltres som gent la rehòstia d’informada i tu, no ho sabíem; ei, que ni punyetera idea! Però no passeu ànsia, que la cosa no va durar ni deu minuts, perquè del no-res n’emergí l’ínclit i eficient Sergio Delgado, subdirector general de Programes en Protecció Civil del Departament d’Interior, per dir-nos que d’obligatori res, però que molt recomanable potser sí!
A casa som cartesians i d’això del dubte n’hem fet una professió, però aquest berlanguisme en temps rècord (insisteixo, fins ara els polítics desmentien el dia després, no just acabada l’entrevista d’un company de govern!) ja és una cosa massa bèstia fins i tot per als metafísics amateurs. Però l’amic Basté, insaciable, no en va tenir prou deixant en boles el cunyadisme del conseller El Homrani i va tenir la genial astúcia de regalar-nos una amanida de declaracions en què els honorables Budó, Tremosa i etcètera es referien al mateix tema, alguns afirmant que la Generalitat “recomana” el teletreball, d’altres sostenint que l’administració el “fomenta” i d’altres, escolti, que no saben ni volen respondre i no molesti.
Diria que en un temps en què l’administració ens demana sacrificis i ens tracta com a infants, dient-nos quan podem sortir al carrer, exigir-li que s’expliqui bé no és un gran què
Diria que, arribat l’equador de la tertúlia, havíem pogut escoltar quasi deu responsables del Govern opinar sobre l’estatus legal del teletreball i, santa paciència, juro per ma mare que cap de nosaltres va escatir si el collons de teletreball era obligatori o no! Sortosament, entre els opinaires s’hi trobava el meu estimat (i doctor) Toni Aira i Foix, que davant d’aquell embolic de tres parells va dictaminar amb veu clara, ferm i sense embuts que potser el nostre Govern tenia un “problema de comunicació”. “Al·leluia! Lloat sia Déu!”, vaig exclamar per mi mateix des del coixí del meu sofà! Per això necessitem gent amb estudis, reina meva! El Govern no és neci: comunica malament! Així s’escrigui!
En efecte, això de comunicar un missatge unitari (o comprensible) en temps d’inclemències deu ser un afer difícil de collons, i ja no diguem si aquest és un govern de coalició i, com aquell qui diu, a Catalunya s’ensumen eleccions primaverals al Parlament. Ja ho tindríem! El Govern té problemes de comunicació. Repetim-ho les vegades que faci falta, com un missal! Però, pregunto jo: com pot ser que un Govern que té més comunicòlegs que mai, i més ben pagats que mai, tingui problemes de comunicació? No serà per manca d’assessors! Del vicepresident Aragonès, per exemple, depenen cinc alts càrrecs, cinc!, en difusió institucional i polítiques estratègiques amb uns sous que sumen 400.000 pepinos anuals!
Si tota aquesta gent, que de comunicar en deu saber un ou i que per comunicar cobra una pasta gansa, i jo que me n’alegro, no comunica... diria jo que el problema que té el Govern no és estrictament de comunicació, sinó que els seus comunicadors, i perdoneu-me l’embarbussament, no comuniquen! Així doncs, la pregunta oportuna seria: val la pena que sufraguem la vida a comunicadors que no fan bé la seva feina? Ja sé que aquestes són qüestions molt inoportunes, que neguitegen moltíssim els caps de gabinet de torn, però diria que en un temps en què l’administració ens demana sacrificis i ens tracta com a infants, dient-nos quan podem sortir al carrer, exigir-li que s’expliqui bé no és un gran què.
Jo entenc que això de la comunicació és un afer que, amb els anys, s’ha enrarit moltíssim i deu ser tremebund de fer senzill. Però insisteixo: si el nostre Govern és ple d’assessors en comunicació, amb sou i rang de director general, que no són capaços de coordinar el missatge que l’administració adreça als ciutadans, el Govern té un problema d’estricta incompetència política. Car si en el temps d’una sola tertúlia podem trobar sis o set opinions honorables sobre el tema del teletreball, que afecta directament la vida de milions de catalans, doncs ja em direu si podem respirar tranquils en afers encara més importants com els de salut, on el Govern, suposo, també deu patir problemes de comunicació...
Tinc poques esperances que la cosa millori, però no patiu, que el proper dimarts a can Basté encara podríem anar més lluny i fins i tot podríem veure com el conseller El Homrani o Alba Vergés aconsegueixen l’impossible: desmentir-se a ells mateixos en la mateixa entrevista! Això sí que seria la rehòstia! Ara riureu, però aquesta gent és capaç de tot! Si els seus assessors de comunicació s’hi esforcen, al final ho aconseguiran! Aquest és el repte, amics meus tots: desmentir-se a hom mateix en directe! Ara que ja sabem que no teniu cap intenció de canviar de consellers abans de les eleccions, perquè ja se sap que això de rellevar ineptes et deixa massa en calçotets, si més no procureu-nos una mica de diversió. Pel preu que ens costa, demanar-vos que ens feu somriure tampoc no és cap drama.
Us esperem dimarts vinent!