Joan Carles I i Felipe González són els dos genis més brillants i indiscutibles que ha parit la política espanyola moderna. El que diferencia un estat d’una simple tribu és la seva capacitat de capejar amb el cinisme, inherent a la gestió de la cosa pública. Felipe va tolerar (i fins i tot promoure) el terrorisme d’estat contra ETA, en un temps en què els membres de la banda campaven lliures pel món, i Joan Carles va saber empènyer les elits franquistes vers la imperfecta democràcia espanyola per així assegurar la pervivència d’un model corona parlamentària en un país de nostàlgia republicana i cesarista. Tot gran estat i tot gran governant amaga una altíssima quota de misèria, i aquí em teniu l’estupend Nobel Barack Obama regalant lliçons de pau arreu del món (quan el 44th va matar molta més gent i va portar als EUA a molts més conflictes armats que no pas George W. Bush i Donald Trump junts) o Aung San Suu Kyi, que ha passat de ser màrtir pacifista a tolerar genocidis com qui fa el trànsit del cafè a la camamilla.

Joan Carles no és el meu monarca, perquè a casa sempre hem somiat en reis catalans, però la seva ajuda a la internacionalització del país que representa, i per la qual ha cobrat unes merescudíssimes comissions, només la poden negar els analfabets. Quan l’independentisme s’aïra per la foto de Joan Carles amb Mohamed bin Salman, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, això vol dir que la tribu continua sense entendre les mínimes formes de cortesia entre caps d’estat del món. El príncep en qüestió no podria estar més lluny de qualsevol sobirà que jo desitjaria per al meu poble, però Joan Carles l’ha de saludar perquè fer-ho és el gest que s’espera de dos països aliats, per fètids que siguin els tractes. Si els catalans fóssim tan primmirats amb nostres seus polítics ―que ens han enganyat i utilitzat molt més que Joan Carles, aprovant lleis que sabien inaplicables i promovent un procés que sabien fraudulent d’antuvi―, la salut mental de la tribu milloraria radicalment. Però, ja se sap, surt més a compte esverar-se amb el monarca.

No et preocupis tant de la foto del rei, conciutadà, i pensa més en la fotografia de Lluís Llach redactant la constitució de la nonada República Catalana. No t’indignis amb els viatges del monarca, benvolgut company, i pensa en la fotografia de Carles Puigdemont, tot posat i orgullós en les seves aspiracions de desobediència, amb les resolucions en què el Tribunal Constitucional espanyol l’advertia de les conseqüències penals de les seves accions. No t’enfadis amb el rei i les seves putetes, caríssim compatriota, i pensa en la fotografia de la Crida, és a dir de Convergència, demanant-te deu euricus a fons perdut després d’haver-te robat amb el 3% molt més que no ho ha fet la monarquia espanyola. Si vols indignar-te amb les fotos, aimat company de lluita, recupera l’àlbum del Tricentenari, de les ruïnes del Born amb el comissari Torra i del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Si vols emprenyar-te, creu-me amic meu, tens tota una corrua d’instantànies que et faran enrabiar molt més que la del rei coix.

Quina enveja, ai las, els estats que encara poden regalar un cinisme de primera a la ciutadania.