Cada època té la seva intransferible forma de promoure i d’exhibir la imbecil·litat. Dels meus temps m’encurioseix una característica ben curiosa: l’estultícia sempre acostuma a venir acompanyada d’alguna o altra forma radical de narcisisme. És així com un dia et despertes i una grandíssima part de la població, del taxista al catedràtic, es distreu enviant-te fotos amb la pròpia cara envellida uns trenta anys, mutada de gènere o distorsionada amb un somriure oceànic. Això de rebolcar-se en la morbositat i d’imaginar la pròpia senectut no és nou, però aquesta ànsia actual de compartir la senilitat estètica, lluny de ser una forma popular del memento mori, serveix a la penya per recordar-nos que, d’aquí a vint o trenta anys, la majoria dels nostres coneguts encara destorbarà amb la seva presència.

Si jo hagués de compartir el meu rostre envellit a les xarxes ho faria amb la imatge d’un taüt, puix que és la mort, quasi exclusivament, la forma més segura de no decebre al pròxim i la predicció més segura. Però no, ja ho veieu, els meus conciutadans tenen una concepció tan alta d’ells mateixos (alimentada pels ploms dels metges, que cada dia augmenten més irresponsablement la nostra esperança de vida) i no tenen cap mena de pudor de traficar amb el futur i enviar-te’l per Whatsapp. Ara ja sabem com serem d’aquí a uns lustres, rugosos i amb la mirada fatigada, tot i que els russos encara no ha inventat cap aplicació que ens digui si en aquell temps continuarem essent igual de tanoques, la qual cosa sí que seria una delicadesa ben útil. Pel que fa un servidor, la cosa no li treu el son: com passa amb la majoria de mascles, sé que la senectut em regalarà molta més bellesa facial.

Ara ja sabem com serem d’aquí a uns lustres, rugosos i amb la mirada fatigada, tot i que els russos encara no ha inventat cap aplicació que ens digui si en aquell temps continuarem essent igual de tanoques

Però la cosa no acaba aquí, car quan la parròquia ha passat quatre o cinc dies fent el tanoca amb l’app dels collons, de sobte, irromp l’habitual psicosi i se sap que l’invent en qüestió ens ha entretingut les tardes però base de prendre’ns no sé quantes dades personals. Pànic a ca la padrina. Ja ens ho podíem imaginar, crida en Josep Maria, que aquesta colla de malparits no fotrien res si no en treuen duros. Aquest és el segon instant narcisista, i potser diria que és el meu preferit, quan a la població alienada li agafa un atac de responsabilitat i se n’adona que uns paios malvats de Vladivostok saben on vivim, quina cara fem i quin tipus de mantecado berenem. La majoria de la nostra informació individual (és a dir, comercial), és perfectament supèrflua i estúpida, però el nostre petit Narcís comença a témer per si el Gran Germà ens acabarà espiant les converses tòrrides amb la querida.

És així com, de passar a compartir la nostra cara envellida amb els contactes del telèfon, resem per tornar a l’ermita de l’anonimat íntim, pregant també que els russos s’ocupin de la seva geopolítica i parin de tocar els picarols. És aquesta, insisteixo, la forma més grillada de narcisisme, quan pensem que als grans magnats de la xarxa els pot interessar si mirem pornografia zoofílica o si li passem poemes d’amor a la veïna. El meu present és així; primer exhibim la carona i després plorem per si l’amic Putin ens obre el calaix de la roba interior i ens mossega les calces, tot salivant. Començo a pensar que, d’aquí uns quants segles, només serem recordats per la nostra por, per les gracietes que suscita i per com n’érem, això sí, de fàcils de comprar.