A Catalunya, el desembre és el mes dels malalts. Durant molts anys, la tribu disposava d’un empiocat nacional i els mitjans de comunicació (o el narcís del moribund premiat amb l’honor en qüestió) passejaven el mico de fira per tot el territori com si la seva malura fos un exemple moral per la quitxalla. Ara el càncer és una marfuga tan habitual que ja no causa commoció i per això La Nostra ha dedicat el seu anuari de solidaritat mèdica a la psicosi. La tele pública bombardeja els catalans amb el videoclip d’una dona assetjada per la depressió que intenta animar-se en va, davant la incomprensió de la seva família i amics, mentre una veu en off li dilapida qualsevol esperança:
“Si una persona no està bé, per què ha de fer veure que sí?” L’eslògan, cal dir-ho, està molt ben triat per sociologitzar la malaltia, car d’estar bé, allò que se’n diu mentalment bé, no hi acaba d’estar ningú.
El curtmetratge de La Marató és una obra mestra que resumeix molt bé el zeitgeist del post-procés i la migdiada mental en què els nostres líders voldrien adormir la ciutadania. El protagonitza, com dèiem, una noia, de mitjana edat, la Marta, amb marit-fill-i-pis-a-l’Eixample, per a qui la depressió es visualitza mitjançant una espècie d’experiència immersiva, un bombardeig d’imatges i d’àudios que van del benintencionat consell “t’has d’animar”, al primer pla del seu cap despatxant-la amb el protocol·lari “ens veiem obligats a prescindir de tu.”. No cal ser un geni del cinema per veure que la cloterada s’equipara visualment a l’experiència d’un tancament i que els seus autors han volgut excitar l’almoina dels espectadors equiparant l’angoixa al cúmul de sensacions i d’incomoditats que hem viscut durant la Covid i l’enclaustrament. L’implícit és claríssim: “esteu tots malalts.”
Fa setmanes, quan el videoclip va estrenar-se, la cosa acabava millor i, si més no, vèiem la protagonista esbossant l’inici d’un somriure esperançador a la consulta del seu psiquiatre. Però ara que tocarà afluixar la mosca, a can Sanchis no hi ha pietat; el ciutadà, vegi el Telenotícies o el plom del cuiner que busca el millor plat d’escopinyes de Cornellà, ha d’identificar-se amb el depressiu a còpia de recordar com, en el fons, tots aparentem semblar més animats del drama que ens corromp dedins. Aquesta és la Catalunya d’avui, un indret bastant invivible on el poder no para de recordar-te que estàs enclaustrat i la teva condició de mediocre funcional. Lluny d’allunyar l’estigma de la depressió del nostre imaginari, aquest producte pornogràfic i tota la moral derrotista que comporta té com a objectiu primordial el de normalitzar la malura i fer del dolor un espectacle de solidaritat nadalenca.
Els defensors de la moral d’esclau poden estar d’enhorabona, perquè el show d’aquest any batrà tots els rècords del passat. A base d’escampar el tuf de la disfuncionalitat mental per la pantalla, qualsevol ciutadà-que-faci-veure-que-està-bé trucarà a Sant Joan Despí i, amb l’objectiu sentir-se més benigne, si cal deixarà de pagar la quota dels botiflers de Netflix per dipositar-la a la faixa de l’empatia i l’escalf amb els descentrats. Pel que fa nosaltres, els del club de l’ànim baix, continuarem prenent puntualment la dosi de Fluoxetina i les capsuletes d’Alprazolam tot intentant alçar la mirada d’aquesta tribu per no acabar encara amb més ganes de marcar-nos el canell amb la màquina d’afaitar mentre envegem en secret els conciutadans que són feliços carretejant la mainada al Portal de l’Àngel, llegint els llibres de Jordi Cuixart o allitant-se amb la veïna de dalt.
Per fortuna, la mesada dels malalts passarà aviat, i quan arribi gener tothom podrà continuar igual de fotut mentre se’n carda de la gent que plora al lavabo més estona de la permesa i no sap ben bé què li passa. Gaudiu del desembre, vosaltres que podeu.