L’assilvestrada xarxa obra santament quan se’n fot de les piulades fotogràfiques de Manuel Valls fent el guiri per Barcelona, ja sigui passejant al mercat de la Boqueria à la recherche d’unes unces d’estirabec o atipant-se de xurros a La Pallaresa de Petritxol. De moment, els nostres enemics van guanyant la partida, i només faltaria que no poguéssim escarnir-los com qui es distreu fent la bugada o espiant els pits de la marmanyera. Però malgrat la riota, diria que els barcelonins ja fa lustres que ens hem avesat a viure i passejar com a turistes per la nostra ciutat. No sé si és cosa de l’ancestral esperit olímpic o de la pèrfida influència del Time Out (i de la seva prosa postadolescent, amb aquella obsessió per descobrir coses), però diria que la parctematicitat de Barcelona ja no és exclusiva de visitants i d’alcaldables estrangers, sinó també una conducta altament consubstancial als capitalins.

L’espai urbà no només es cosifica per la seva volguda instagramització i per tot quant desenvolupament xaró dels espais singulars (ecs), sinó també per la instauració obsessiva del model Barcelona en el discurs polític, una idea pèrfida que acaba equiparant la vivor caòtica d’una ciutat a una recepta de fer macarrons o als prospectes del Gelocatil. Més enllà de la geografia i de la urbanització, la ciutat és sobretot un sentiment particular i un caos d’experiències; però, de fa temps, la majoria de polítics barcelonins tenen una vivència escassa de la ciutat que voldrien comandar, per no parlar d’un desconeixement important de la seva història. Al seu torn, i cosa que em sembla més preocupant, diria que hi ha ben pocs polítics que sàpiguen gaudir de la ciutat, la qual cosa passaria per embadalir-se als seus racons i saber com es toca la llauna al Xampanyet o el destil·lat a can Stravinsky.

Jo sempre dic al Graupi que deixi de fotre rotllos sobre models de barri o la crisi del maragallisme, entre d’altres polles amb vinagre, i expliqui a la gent per què s’estima els carrers de Barcelona, quin és el seu racó favorit de la ciutat i per què li agrada tant dinar salsitxes amb tomàquet a la cuina del Gelida. L’indret on mengen els nostres alcaldables o l’espai on van a fer un cafè acompanyats d’un bon llibre, de fet, hauria de ser el criteri primordial a l’hora d’escatir si els votarem. En un temps tan sòrdid com el que ens ha tocat de viure, enmig d’aquesta rendició tan vergonyosa dels nostres polítics a l’invasor, la ciutat és l’únic reducte de l’entusiasme que tinguérem de joves. I ja em direu quin entusiasme generen Colau i Maragall, pobres fillets meus, l’una amb aquella mania d’utilitzar la pobresa de la gent per fer-se la santa i l’altre amb aquell caminar vetust de gairell.

Al seu llibre sobre Barcelona, l’amic Adrià Pujol defineix el superbarceloní com “un home cultivat, enamorat de l’urbs, manefla i mordaç. És normal que freqüenti l’Ateneu, quatre locals nocturns amb solera, quatre restaurants d’upa i és normal que enraoni amb totes les matrones. Va al teatre. Odia i estima a l’engròs. Sovint enfitora discursos sobre la roba, la gastronomia i la política nacional. Discursos classistes. Abans és barceloní que català, perquè recull el guant de la Renaixença i el rebrega. És habitual que visqui a l’Eixample més bonic. Repugna per esport, ha viatjat, bull, és clànic i assaja una amoralitat que no se la salta un gitano.” L’ideal d’aquesta figura que glosa l’Adri és difícil de trobar. Jo, de fet, soc l’únic que m’hi ajusto, però seria interessant d’intentar acostar-s’hi per veure si les pròximes eleccions les pot guanyar algú més que un simple turista menjaxurros.