La història sempre es fa i s’escriu des del present, i avui és impossible deslliurar la memòria del primer aniversari de l’1-O de les càrregues policials d’ahir mateix pels volts de la plaça de Sant Jaume i, diguem-ho d’una forma més crua, passar de la imatge del sacrifici de tots els ciutadans defensant les urnes del referèndum no aplicat a veure com a molts d’aquests mateixos valents els pegava la seva pròpia policia, molt més interessada a reprimir-los el pas (hola, conseller Buch, què tal va tot?) que no a protegir-los d’una manifestació sindical ordida per la mateixa bòfia espanyola que els havia hostiat tot just fa un any. Per palesar com els polítics catalans han abandonat el poble (i les institucions del país) no hi ha millor ni més objectiva prova que l’espectacle nefast d’ahir al Gòtic barceloní: gent abocada al carrer, sense una agenda política clara, lluitant per dignificar un referèndum que ha estat folkloritzat i grapejat per la pròpia política tribal.

Imatges, records, símbols. Hi ha fotografies que marquen una època. De l’any passat, recordo aquella preciosa instantània de nostre Sergi Alcazar en què Soraya Sáenz de Santamaría alliçonava uns quants directors de diari del país amb el dit alçat. Del referèndum, tots tenim present la imatge amb què el fotògraf Cezaro De Luca captava María José Molina Ferrer amb el cap esberlat i sagnant: no era una foto excessivament bèstia, però aquella senyora s’assemblava molt a la mare de cadascú i totes elles defensaren algun col·legi al territori. Fotografies, records que també llegim des d’avui, perquè aquestes imatges les recordem barrejades, per exemple, amb una fotografia d’aquesta mateixa setmana, la instantània en què, tot celebrant un conveni entre la Generalitat i l’Obra Social de CaixaBank d’Alacant, el vicepresident Pere Aragonès, galtaplè i bacó com un ou, es vinclava quasi agenollat vers l’ombra del totpoderós Isidre Fainé en inaudit i servil besamans.

Hem criticat sovint la generació del 78 per exagerar el passat i fer-lo a mida d’aquella èpica xarona segons la qual aquí tot déu havia corregut perseguit pels grisos i assistit a recitals de poesia clandestins. Jo no tinc cap voluntat de fer-ho. L’1-0 vaig anar votar com milers de conciutadans, però no vaig haver de defensar cap col·legi, pel simple fet que on era no hi hagué càrregues policials. Vaig intentar donar veu als agredits tan bé com vaig poder, perquè creia i crec encara que és com els podia fer més justícia (aquesta darrera frase és perfecta per comentar l’article amb sentències del tipus: “tu parles molt però no et vas jugar la cara”, i etcètera). És així com encara avui m’indigna i m’entristeix que tot aquell sacrifici personal de molts se segelli en aquesta segona Transició tan barroera a l’autonomisme, que és encara més trista quan veus com el teu president envia la gent a les places del país per treure'ls-en després amb l’ajuda dels Mossos.

L’1-O va demostrar el bo i millor d’un país i va conformar un espai autodeterminatiu que va sobrepassar fins i tot els polítics que han volgut grapejar-lo maldestrament. La seva frivolitat, tolerada encara per molts electors, ha acabat degenerant en les manifestacions d’ahir, unes concentracions i contramanis que, dissortadament, seran la tònica mentre els líders catalans no tinguin la valentia d’admetre que la seva República només existeix als núvols i que, ara com ara, es troben en un complaentíssim procés de negociació política amb l’Estat. Espero que l’Altíssim no permeti que tota aquesta disbauxa acabi malament, perquè fins ara les manifestacions han estat controlables, però la flama del carrer pot arribar a produir danys col·laterals. És el que passa, insisteixo, quan aboques la penya a les cantonades de la ciutat sense donar-li res més que consignes buides i promeses que sempre quedaran a mig complir. Això d’ahir, mare meva, quina imatge.

No defujo la nostra responsabilitat, en tot això. Formo part d’una generació que ha crescut acostumada a veure la política com un espectacle en què sempre feia un poc de mandra participar. Ara és, certament, el moment de fer coses i d’oxigenar la vida política del país amb l’influx de gent nova i noves pràctiques que no caiguin en l’habitual xantatge. Fixeu-vos com la classe política i els seus opinadors s’han dedicat darrerament a criticar el moviment ciutadà de primàries de les eleccions municipals. Els fa por, cada dia és més evident, que vosaltres guanyeu poder i els partits perdin cadira i sou. Aquesta és, ara com ara, la nostra tasca. Pel que fa a l’1-O no ho puc evitar: és ple d’imatges que m’haurien de fer sentir orgullós, però quan les veig a la televisió he d’apagar l’aparell per evitar les llàgrimes. Tanta heroïcitat i tan grapejada. Espero que mai més els permetem que això torni a passar. I mentrestant, ja ho sabeu, compte amb la policia. La nostra, ai las, la nostra.