El somni humit de qualsevol règim totalitari s’esdevé quan la pròpia ciutadania exerceix la tasca repressiva amb molta més traça que els aparells policials o judicials tramats pel poder. De fet, l’autoritarisme triomfa de debò quan arribes a témer d’una forma molt semblant el Führer que et destrossa la vida i el veí de la porta del costat; és a dir, quan qualsevol conciutadà s’erigeix com un hipotètic delator de la teva activitat política. Per establir un clima en què la delació campi tranquil·la, els mecanismes coactius estatals han operat amb un manual recurrent que té dues trames bàsiques: primer, promoure una despersonalització de l’altre (que de fa setmanes ha passat de ser “conciutadà” a definir-se com a “font hipotètica de contagi”) i després, com a derivada, generar un clima de desconfiança global que pretén erigir l’estat com a única entitat responsable.
Per acollonir una societat, doncs, basta una bona xarxa d’espietes i convertir cada ciutadà en un delator de sofà que pugui fer-te la feina bruta quan els teus no hi arriben. A les societats massificades el fet es radicalitza: no existeixen ciutadans que compleixin la norma i díscols que se la saltin, perquè la desconfiança amb tot déu ja és el punt de partida. Això va passar, si us hi fixeu, el passat cap de setmana quan —de la mateixa forma amb què per Sant Jordi coneixem la tirania “dels més venuts” el dia abans de la festa— cap a les dotze del migdia hi havia moltíssima pressió per concloure taxativament que això d’haver permès sortir la quitxalla al carrer havia estat una mala idea. La font d’aquesta afirmació no eren els habituals epidemiòlegs de sofà, sinó una nova fornada de fotoperiodistes de sofà que, amb dues o tres instantànies, ja regalaven carnets de responsabilitat moral i urbanitat.
Contra la delació sempre hi ha el remei d’una comunitat d’homes singulars, empàtics en la diferència i que gaudeixin de no saber on són els altres
Sabem des de l’inici de l’art fotogràfic que la captació d’un instant sempre amaga la voluntat d’explicar un relat. Això és tan sabut que explicar-ho ja fot una mica de vergonya: el que més m’interessa recalcar és aquesta nova tendència, que no és filla exclusiva del coronavirus, a partir de la qual la societat gaudeix fent de delatora d’ella mateixa. És a dir, per escriure-ho amb menys pedanteria, em preocupa quan els ciutadans es jutgen a ells mateixos d’inútils o d’incapaços abans de conèixer el resultat dels seus actes. Aquesta és una forma encara més bèstia d’exercir la delació, perquè el poder ja quasi no hi intervé. N’hi ha prou amb una foto on sembla que la Mar Bella sigui la Boqueria en rush hour perquè sigui la pròpia parròquia qui, amb l’ajuda de Twitter i germans, se salti a la pròpia jugular per acusar-se a ella mateixa d’irresponsable. Veus? Si és que no se’ns pot deixar sols.
A finals d’any passat, els companys de Club Editor van tenir la bona pensada d’editar El castell de Fran Kafka en la versió més fidedigna de l’autor i amb una traducció catalana de Joan Ferrarons que és una autèntica delícia. Recupereu (i llegiu!) aquest oportuníssim llibre en què l’autor de Praga fila genialment la metàfora de la societat on totalitarisme i burocràcia arriben a la germanor en un règim d’observació i control que ja no necessita espies, informadors i agents secrets, sinó un clima general de desconfiança i l’assumpció conscient de la desvinculació absoluta entre el poder i la ciutadania. Qui és el nou ciutadà, en aquesta novel·la? Doncs, bàsicament, no pas el que hi viu, el que hi actua, sinó primordialment qui observa l’altre i en pot geolocalitzar constantment l’existència:
—¿Coneixes Friedrich? —va preguntar.
K. va fer que no.
—Però ell el coneix a vostè —va dir el senyor somrient.
K. va assentir. De gent que el conegués no en faltava, era un dels principals entrebancs del seu camí.
Com l’escriptor fila molt bé, quan la ciutadania es basa en el fet de poder-ser-reconegut, som al punt immediatament anterior que la lliure acció de l’individu es castri per sistema. Quan aquest comportament es radicalitza, insisteixo, és el tot mateix de la societat que acaba vivint tranquil·la en aquesta espècie d’inacció somnolenta que El castell descriu d’una forma genial i que s’adapta com un guant a aquesta horripilant “nova normalitat” que se m’anticipa tan nefasta. Ja hem caigut en la temptació de ser epidemiòlegs amateurs; espero que la desconfiança normalitzada no ens converteixi ben aviat en delators professionals, una tasca que, especialment, també es pot fer des del sofà amb l’únic incentiu de rabejar-se amb la pròpia misèria. Contra la delació sempre hi ha el remei d’una comunitat d’homes singulars, empàtics en la diferència i que gaudeixin de no saber on són els altres.