A Catalunya ens hem acostumat sense escàndol ni protesta a una corrupció institucional calcada a l’espanyola, però amb menys repartició de calés i poder i, per tant, molt més xarona i menyspreable. Fixeu-vos en l’anomenada renovació dels membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, una menjadora que presidirà Rosa Romà, parella de Miquel Gamisans, antic secretari de Difusió i Comunicació de la Generalitat per banda d’Esquerra (un home intel·ligent que, conscient del poc pa que s’hi dona a l’administració regional, ha marxat a fer pasta en consultories espanyoles seguint l’escola del gran David Madí). A banda del matrimoni Underwood, la cúpula de la Corpo respecta per igual les exdones, i és així com l’antiga muller de l’il·lustre socialista José Zaragoza, Carme Figueras, també dictarà el destí dels nostres media.

A Junts pel Sou, com que diuen que són de la via unilateral, no hi barregen els casoris i van molt més per feina. A la Corpo, directament, hi han col·locat Josep Riera, autor de l’obra mestra Em dic Carles (De què està fet el president) i, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’escrivent biogràfic del Molt Honorable 130, Xevi Xirgo, un home que en sap tant d’aconsellar mitjans que dirigí dues capçaleres catalanes d’èxit com EL PUNT i l’AVUI i va tenir la innegable traça d’enfonsar-les totes dues i convertir-les en un exemple de la pitjor premsa comarcal. Però a Junts són gent molt feminista i, perquè no se’ls acusi de pensar només amb la cigala, a la Corpo també hi han endollat Àngels Ponsa, que per si no ho recordeu —que no ho fareu perquè aquí a Catalunya la política està feta expressament per tal de no ésser recordada—, passà sense pena ni glòria com a consellera de cultura d’un tal Torra.

La Corporació ha de tenir un equip de directius que la governi i una institució com el CAC està absolutament justificada. El tumor rau en que institucions necessàries siguin colonitzades per gent que no té la més reputa idea de com funcionen els mitjans i mai, però jamai, hagin demostrat cap mena de periodisme que no sigui servilista.

Si jo fos un ressentit de la vida o un envejós, recordaria que, segons el mateix portal de Transparència del Govern, el responsable de dirigir el rumb de la Corpo s’embutxaca 116.844,79 euros anuals i, esgotant la paciència del lector (i de qualsevol contribuent) faria un Excel de fins a on arriba el robatori de la partitocràcia al ciutadà. Però aquest no és el tema. La Corporació ha de tenir un equip de directius que la governi i una institució com el CAC està absolutament justificada. Si l’han de presidir empresaris, periodistes o cineastes encara en actiu i, per consegüent, cal atreure’ls amb una bona retribució, m’hi sumaria a plena veu. El problema no és aquest; el tumor rau que institucions necessàries siguin colonitzades per gent que no té la més reputa idea de com funcionen els mitjans i mai, però jamai, hagin demostrat cap mena de periodisme que no sigui servilista.

Cal que els catalans disposem d’un organisme com ara l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades que vetlli per la seguretat del mateix Govern, dels seus directius, ens locals i institucions com ara les universitats del país? Sí i recontrasí. Ha de ser comandat per algú com l’exconsellera Meritxell Borràs, que de protecció de dades en sap el que jo de fer ganxet? No i recontranó. L’administració no es pot pixar a l’ànima i la cartera del ciutadà amb tanta fatxenderia, i més encara quan tant TV3 com Catalunya Ràdio ja fa temps que fan la migdiada de l’absoluta irrellevància de continguts i rigor informatiu. De fet, el que sobta de tot plegat és que no hi hagi ni un, i quan dic ni un vull dir ni un, dels periodistes competents de la televisió o de la ràdio pública que alci la veu per denunciar aquest furgatori, que no només és un robatori sinó que és un atac a la mateixa dignitat de l’ofici i del col·lectiu periodístic.

Quan es parli d’una notícia relativa al president Puigdemont, quina credibilitat periodística i auditadora poden tenir els seus biògrafs? Si el CAC ha de fomentar que els mitjans catalans vetllin per la transparència i lluitin contra la corrupció dels partits, com ho podran fer si ells mateixos són un ens que neix directament de corrupció institucional? De debò hem caigut tan i tan baix que ningú s’exclama d’aquesta anomalia talment veneçolana? No cal que respongueu; en aquest país, el màxim que podem acabar fent tots plegats són preguntes retòriques.