A.- T’he deixat de llegir a El Nacional, darrerament em tens molt emprenyat.
B.- Què passa? Què t’he fet, jo, ara?
A.- És que sovint et passes molt, nen. Ets poc empàtic amb els presos i amb les seves famílies.
B.- Què vols dir?
A.- No ho sé, tio. Aquesta penya s’ha sacrificat molt per tots i la seva gent les està passant molt putes, molt! Tu no saps què és haver d’agafar un AVE carretejant els teus fills, viatjar a Estremera amb l’ai al cor, veure el teu company quaranta minuts darrere un vidre i no poder-lo ni tocar... És molt bèstia, nen.
B.- No, tu tampoc ho saps, i em pareix tan horrible i tan injust com a tu, que sembles voler monopolitzar el dolor d’una forma molt cristiana, fillet meu. Però la compassió no pot eliminar la crítica política, ni la responsabilitat, no creus?
A.- Sí, però és que tu fas una esmena a la totalitat als polítics del procés. Una cosa és criticar algunes de les seves decisions, que l’han cagada i en alguns aspectes molt, però l’altra és deixar-los directament d’imbècils, com si haguessin volgut fracassar i que tot acabés així.
B.- Jo no ho he escrit mai això que tu dius.
A.- No ho fas directament, però ho penses.
B.- I ara em diràs que m’ho miro tot des del sofà i que pontifico com un revolucionari de saló, oi?
A.- Vés a la merda i no et facis l’estupendu. Saps perfectament que l’experiència del dolor és un valor a l’hora d’explicar certes complexitats, senyor filòsof. I que sovint hi ha homes valents, savis i honestos que cal respectar fins i tot en els seus errors, en els seus intents de millorar les coses. Perquè, entre salvar la seva valentia i esmenar-los la plana des de la superioritat moral, jo em quedo amb el primer.
B.- Amb aquesta merda de la compassió us estan colant tots els gols del món, xato. Sembla que no coneguis el teu país. Patiu i penseu en els presos, oh sí!, i sobretot que la pantalla del dolor col·lectiu serveixi per oblidar com ens va aixecar la camisa el Mas i com això d’investir Puigdemont passarà a la història quan hi fotin un autonomista. Que no ho veus, que l’enganyifa es basa precisament en aquesta moralina ploramiques? Tio, que tot això pot acabar amb el Masca de presi!
A.- Doncs que hi acabi! Ens passem un temps en guaret, recuperem forces, i quan estiguem preparats hi tornarem.
B. I què collons canviarà? Et penses que després d’alguns anys amb un convergent o un exsociata de presi, amb la Pascal al Senat i els d’Esquerra que ara parlen com el Pujol... la classe política catalana iniciarà alguna cosa com un nou procés cap a la desobediència? Tu penses que els espanyols reaccionaran de forma diferent d’aquí a pocs anys i més encara amb un possible govern de Ciutadans? Però en quin món vius, tros d’ase? Si s’ha perdut i el que cal és un govern autonòmic per anar tirant i plorar això dels presos durant anys per acabar suplicant una amnistia, joder, que els polítics ho diguin i deixem-nos d’hòsties i d’enganyar la gent.
A.- És que tu ho veus molt fàcil. Tu, el Vila i el Graupera us penseu que això de fer política és com una tesi doctoral. Sou massa llestos per als mortals.
B.- Si et poses perdonavides m’aixeco i foto el camp, nen, que tu saps perfectament com pringo cada dia per escriure el que escric i que els meus no em trenquin la cara. I no vaig plorant per les cantonades com l’Álvaro. I et recordo, de pas, que l’Enric, en Jordi i jo defensàvem el referèndum quan el Bel i tots els convergents deien que nanai del peluquín i al Vila li deien que era un sonat.
A.- Veus? És que sou massa llestos pel poble català, tan burro ell. Ara també em diràs que les urnes les vau comprar vosaltres als chinos. Sou els pares de la democràcia catalana!
B.- No t’estic dient que el féssim nosaltres, però sí que vam situar les coses en un determinat marc mental perquè es poguessin fer, no pas per nosaltres, sinó perquè crèiem que votar i forçar l’Estat a reaccionar violentament era la millor situació per fer sentir viu el país, com ara creiem que si tu vols tenir algun tipus de credibilitat amb els teus electors només pots investir Puigdemont. Si deixes el president fora de la política, estàs mort.
A.- Veus? Ja hi tornes. A tu se te’n refot que fotin el Torrent i tots els de la Mesa a la presó, perquè com ets tan llest i tan valent. Res, tu!, investim el Puigdemont i que el Llarena continuï la festa.
B.- No, tio. Investim Puigdemont, demostrem a la gent que no ens passem pel forro dels collons el que els electors voten i ens guanyem la credibilitat del nostre electorat. No pots deixar de complir amb la penya perquè t’amenacin, hòstia, no pots comprar d’aquesta forma tan grollera el marc mental del repressor.
A.- Tornes a fer de filòsof una altra vegada.
B.- De què vols que foti, de fontaner?
A.- No, si és que per tu tot és molt fàcil. Ara investim en Carles, si és que podem i la bòfia no entra al Parlament i ens el tanca, i au tu, fot-li!, el Torrent cap al Suprem, la Mesa a la garjola, la gent cremant coses al carrer desnortada i la Merkel mirant-s’ho tot encantada de la vida. Això vols?
B.- Veus? Tornes a comprar el relat de l’enemic sense despentinar-te.
A.- Però és que l’enemic ens mana, tio! Espanya té el poder, Espanya té els jutges, Espanya té la poli! I resulta que nosaltres només tenim els polítics que tenim i dos milions de cabrons que no deixaran de votar indepe ni que els partits els assassinin la mare! Això és el que tenim! I si no en tens prou amb això, fot-t’hi tu a veure com reacciones!
B.- Això sí que és un argument de qualitat. El fot-t’hi tu si ets tan valent per dissimular com van deixar la penya tirada després de la no-declaració d’independència. El fot-t’hi tu si ets tan valent per oblidar el 10-O, el 27-O i tota la desbandada posterior. Tot ho salveu amb arguments testiculars. Va, vés-hi tu, si tens collons.
A.- No són arguments de collons, simplement et demano empatia. Què hauries fet tu, al seu lloc, sabent que no hi havia gaire cosa preparada i que tothom t’empenyia a fer un gest pel qual no tenies la força suficient?
B.- Home, hauria començat per dir la veritat als ciutadans...
A.- No, no ho pots saber, perquè hi ha situacions que t’arrosseguen. Jo què sé, tio, et deixes dur per l’entusiasme, o penses que els espanyols negociaran si tu amenaces amb trencar-ho tot. No ho sé i el temps ja ho dirà, però hi ha situacions que ni la penya més forta i capaç controla del tot. O és que tots els consellers eren uns mentiders? Tots van ser poc previsors? Tan burros eren?
B.- No et dic que siguin burros, et dic que no van jugar net i que la presó ha ajudat a dissimular-ho tot, a tancar files i a anar tirant com si aquí no hagués passat res amb el dol perpetu com a bandera.
A.- Espera’t una mica, perquè la gent és ben conscient que ha passat alguna cosa. Ara, per molt que tinguis un govern autonomista, la penya no renunciarà a uns certs objectius, i si els polítics d’ara es fan el longuis ja veuràs com duren molt poc. Es fondran entre ells, entre la seva hipocresia i les lluites internes.
B.- Coi, però si això és exactament el que duc dies escrivint a El Nacional, tio. Fes el fotut favor de llegir abans de parlar, ruc.
A.- Sí, però el problema és que no saps esperar. Vosaltres, el Vila, el Graupera..
B.- Quina puta mania amb aquest vosaltres, nen...
A.- Bé, doncs tu. En política has de saber esperar que certes coses acabin passant. Deixa temps, ajuda que tot es ressituï i més endavant caurà tot pel seu propi pes. Has de tenir més paciència, i sobretot, quan escriguis, et pots estalviar dir certes coses i escarnir la gent.
B.- ...
A.- Ja ho saps, pots dir el mateix... d’una altra manera.
B. Vés a la puta merda.
A.- Ja sé que odies aquesta frase. Va, demanem, que convido jo, cupero de saló.
B.- Només faltaria, processista de merda.
A.- Cul.
B.- Pet.
A.- Puta Espanya.
B.- Puta tu.