Si no hi ha cap sorpresa majúscula, avui de nit els resultats electorals demostraran que els independentistes catalans continuen fent costat als partits del Govern efectiu, responsables de la repressió policial contra els manifestants que ompliren els carrers del país en reacció a la sentència del Suprem. Els conciutadans més afectats moralment i física per l’acció violenta dels Mossos envers la ciutadania a la qual en teoria haurien de protegir (la tribu és oblidadissa per natura i em veig obligat a recordar-ho: tenim quatre ulls i un colló menys) salvaran la seva consciència participativa i l’esperit resistencialista votant aquesta estranya derivació de la CUP que, en aquesta campanya, ha passat de voler la independència unilateral a maldar per trencar el règim del 78 i a pensar que, segons paraules de Mireia Vehí, “el referèndum no té legitimitat democràtica i institucional en ús”.

Enterrada la unilateralitat, amb l’esperit de de l’1-O descansant en pau i la victòria segura d’una ERC transmutada en un partit tan assenyat com el PNV, els electors donaran carta blanca a l’independentisme per esdevenir un moviment que se centri a alliberar els presos quan abans millor (a través d’una amnistia o, amb molta més probabilitat, agilitzant els permisos penitenciaris ja previstos en la llei espanyola) i a considerar com a èxit la reconquesta d’una Generalitat amb les competències bàsiques de l’autonomia habitual o, a tot estirar, amb l’horitzó de recuperar tot allò que preveia el projecte inicial de l’Estatut del 2006 no retallat pel Constitucional. Dit en altres paraules i per estalviar tecnicismes i fullaraca, avui els catalans independentistes votaran explícitament per renunciar a la independència o, en l’idiolecte junquerista, per relegar la secessió a un afer de mirada llarga.

El pacte que avui segellarà la població catalana amb Espanya és molt més cínic i greu que aquell signat pels nostres pares amb l’estat sota l’esperança (totalment legítima) d’oblidarel franquisme

Així doncs, comença el règim del 2019, que és una cosa molt diferent a la Catalunya autonòmica que va néixer de la Transició espanyola a la pseudodemocràcia. Si en aquells moments Catalunya va empassar-se la Constitució i l’Estatut sota el xantatge de superar la llarga nit del franquisme i amb l’excusa d’haver d’engolir alguns gripaus per poder viure millor, avui la ciutadania votarà conscientment uns polítics que saben titelles del règim monàrquic espanyol i que han supeditat els seus propis interessos als del poble. De fet, el pacte que avui segellarà la població catalana amb Espanya és molt més cínic i greu que aquell signat pels nostres pares amb l’estat sota l’esperança (totalment legítima) d’oblidar el franquisme: avui els ciutadans diran als partits que poden enganyar-los, agredir-los i utilitzar els seus anhels per enriquir-se, perquè sempre els acabaran votant, passi el que passi.

L’estimat Enric Vila ha escrit que, malgrat que tot això sigui cert, avui cal anar a votar pel simple fet de mantenir obert i candent el conflicte amb Espanya, a l’espera que la societat catalana s’engresqui en la creació de nous partits independentistes amb una força renovada, i també per allunyar-se de la temptació princesista i promoguda per l’estat de l’abstenció i del vot en blanc que servidora ha intentat escampar, com sempre, amb un èxit inimitablement raquític. En això de la tribu l’Enric sempre acostuma a tenir raó, i és ben cert que Espanya estarà ben contenta si converteix els millors esperits del país en una espècie d’eremites refugiats en el ressentiment isolat, reclosos a l’Empordà llegint Kant tot el sant dia. Tot i això, vist l’èxit d’experiments com ara Solidaritat o el moviment de Primàries, jo em permetria dubtar dels desigs regeneracionistes dels meus conciutadans.

Sigui com sigui, diria que avui comença el nou règim del 2019. I si el del 78 encara no ha implosionat en tota la seva altíssima dosi de cinisme, doncs ja em direu si aquest, que s’alimenta d’un xantatge molt més elaborat, no pinta que tindrà una salut de ferro semblant o encara millor. En qualsevol cas, evidentment, també que avui comença la nostra lluita per destruir-lo: és el nostre deure, és la nostra única salvació.