Al seu famós discurs del passat tres d’octubre, Felip VI va posar el segell reial a l’operació de Policia i Guàrdia Civil, en la qual, per primera vegada en la història democràtica d’Espanya, les forces armades de l’Estat van reprimir a garrotades un moviment espontani i massiu dels ciutadans. No és estrany, doncs, que hom escruti la presència del monarca a Catalunya, i és del tot comprensible que hi hagi conciutadans que s’enfurismin en assabentar-se que la Corona es passejarà impune i encantada d’haver-se conegut per un local dels germans Roca a Vilablareix. Estimem els nostres restaurants no només pel pa que s’hi dona, sinó també per la parròquia que s’hi admet, i arrufar el nas per la presència d’un mandatari que ha tolerat que a la padrina li esberlin el crani no s’hauria de concebre com un caprici de mestretites ni com unes ganes de tocar el voraviu als cuiners gironins.

Ja fa massa temps que el país viu en una certa histèria que el du a trabucar els debats per marejar la perdiu. Aquí ningú no discuteix la vàlua culinària dels germans Roca, ni la seva innegable aportació al desplegament internacional de la imatge de Girona arreu del món, com s’han afanyat a dir alguns eunucs que viuen d’excitar la por tribal. Tampoc es xerra de la implicació dels Roca en la celebració de l’1-O, aquell jorn històric (que els nostres líders i propagandistes ja s’estan afanyant a pervertir i a folkloritzar) en què els Roca van tenir la gràcia de repartir una cassola de fideus i uns postres ordits amb els colors de la senyera als voluntaris que van protegir l’institut del seu barri a Talaià. No, amics: aquí parlem de si algú pot sentir-se incòmode quan et dediques a fer la croqueta i el bunyol al monarca que fa perviure una ocupació política mitjançant l’ús de la força.

Això no és assenyalar, sinó tenir la mínima educació de recordar als restauradors qui estan acollint a casa seva

Fa molts lustres, aquestes coses es vivien amb més incomoditat. A la Costa Brava, per exemple, els autòctons protestaren perquè el dictador Mobutu Sese Seko campava lliure a les cales empordaneses mentre, per via telèfon, encarregava caviar i tramitava alguna matança ètnica. Car, en això de l’art d’assenyalar, els meus camarades del nord excel·leixen amb fines dosis d’ironia: com recorda l’Adrià Pujol a la seva Guia sentimental de l’Empordanet, l’any 1976 el gauchecaviarista Oriol Regàs publicà un article sobre els habitants de Palafrugell al Tele/eXpres en què acusava els vilatans de transvestits, gais, dropos i anarquistes. Aquell mateix any, la Revista de Palafrugell va dedicar un número especial en què molts escriptors blasmaren la caracterització simplista de l’empresari i fins i tot s’organitzaren manifestacions perquè fotés el camp de l’indret, si tanta nosa li feia.

Si per uns comentaris absurds s’organitzaren mobilitzacions ciutadanes, dic jo que no passa res per recordar als Roca què vol dir acollir un monarca en la present situació de la política catalana, a no ser que la nostra proverbial educació i allò de nen-mira-de-quedar-sempre-bé impliqui necessàriament rebre com si res el cap de la bòfia espanyola, prèvia reverència. Això no és assenyalar, estimats conciutadans, sinó tenir la mínima educació de recordar als restauradors qui estan acollint a casa seva. I dit això, si algú s’inquieta per aquest fet, com entenc comprensible, que no vagi més a menjar a casa dels Roca i llestos, que tampoc n’hi ha per tant, perquè això de la cuina familiar sempre deriva en una certa cursileria. Dit això, tenim tot el dret del món a saber qui ha embrutat la coberteria abans d'asseure’ns a taula. Només faltaria.