A principis del passat gener, tot just un dia abans de la sentència inculpatòria del cas Palau (repeteixo: només un dia abans!!!) Artur Mas abandonava la presidència del PDeCAT en allò que, segons el seu particular idiolecte, havia de ser un segon pas al costat. El president 129 guillava del càrrec, si fem cas als seus mots, per tal de no entorpir el bon camí de Junts per Catalunya, l’enèsima transformació de l’espai convergent que, amb l’influx del Puigdemont triomfador del 21-D, semblava un nou conglomerat des d’on es podia eixamplar la base (ecs) de l’independentisme. Fins aquí el resum, en idioma processista, car, com sap fins i tot un nap-buf, guillant del PDeCAT poques hores abans de la inculpació de Daniel Osàcar, Mas no només s’estalviava esquitxar-se per la ja palesa corrupció del seu antic tresorer, sinó que enviava un missatge subliminal al president 130 segons el qual sovint calia ser generós i apartar-se de la primera línia de foc polític.

Com la història ens ha demostrat a bastament, la sinceritat d’Artur Mas acostuma a ser tan benigna per a l’ànima com un jec de fuetades a l’esquena. Perquè és igualment sabut que el 129 encara domina els designis del PDeCAT, un partit on Neus Munté i Marta Pascal actuen com a simples lloctinentes i del qual Puigdemont s’ha desentès com faríem, nostàlgics, amb un amor de joventut. De tant fer passos al costat, Mas no s’ha mogut ni un pèl, i fa ben poc fins i tot va tenir la gosadia d’intentar endollar Ferran Mascarell a la presidència de la Generalitat, per així continuar remenant la sopa del poder. Sigui com sigui, en allò que Mas no va mentir (i les excepcions són sempre lloables!) fou en la intenció de tramar un rentat d’imatge a la Convergència pujolista-osacarista per acabar fagocitant la nova majoria sorgida del fenomen Junts per Catalunya. Fos qui fos el nou president, pensava Mas, ell acabaria controlant la sala de màquines del país.

Mas sap perfectament que l’exili d’un Puigdemont-sense-investidura provocarà que el president 130 vagi perdent força executiva a cada any que passi. La seva tasca, d’ara en endavant, consistirà que la màquina convergent s’apoderi a poc a poc de la presidència 131 i que l’ombra de Puigdemont es perdi en l’univers dels símbols. Aquest és el panorama que heretarà Elsa Artadi, si el nostre Parlament d’independentistes autonomistes l’acaba investint. En el fons, la Molt Honorable 131 haurà d’enfrontar-se a la mateixa dinàmica que Puigdemont ha entès massa tard a l’exili: o bé sobreviu en una zona de confort, alimentant l’univers masista de l’anar tirant, o decideix prendre’s seriosament el resultat de l’1-O i l’autodeterminació dels catalans. En un entorn polític on els diputats d’Esquerra parlen com els antics convergents i en què ningú no vol moure un dit per no molestar el jutge Llarena, ja us podeu imaginar per on crec que tirarà la cosa.

N’hi haurà prou amb uns mesos d’autonomia per veure que la República (o el que quedi d’ella) no es pot desplegar des d’una administració com la Generalitat 

Si la investidura d’Artadi tira endavant, i els diputats del Parlament es fan els sords davant el resultat del 21-D, tant Rajoy com Soraya podran dir en pocs dies que Puigdemont no ha estat president perquè així ho han volgut els diputats catalans. Amb un Parlament absolutament desautoritzat i amb uns polítics sense cap força moral (què diran els independents de Junts per Catalunya, que es van presentar a les eleccions amb l’única intenció d’investir Puigdemont, als seus electors?), Artadi no només heretarà una administració fatigada pel 155, sinó que comandarà una classe política que comença la cursa sense benzina. A banda d’això, es veurà ben aviat que la Generalitat autonòmica, contràriament al que ha repetit Junqueras des d’Estremera, no té cap mena de força ni per acostar els presos a casa ni per mitigar ni una sola espurna de les sentències de Llarena. Es veurà, en definitiva, que la Generalitat és una branca més de l’administració estatal a Catalunya.

Però no tot és de color de negre a la vila del pingüí. Elisenda Paluzie ha tingut molta vista i intel·ligència en impulsar una consulta als socis de l’ANC sobre la idoneïtat de presentar un candidat alternatiu a Puigdemont. Que la iniciativa hagi fet venir urticària als propagandistes convergents és una prova innegable que l’Elisenda l’ha encertat. Afortunadament, la societat civil s’està desfent de la influència dels partits polítics i els ciutadans ja no s’empassen les mandangues i els eufemismes amb tanta facilitat. Així com va costar molt que els polítics acabessin abraçant la causa de l’1-O, n’hi haurà prou amb uns mesos d’autonomia per veure que la República (o el que quedi d’ella) no es pot desplegar des d’una administració com la Generalitat i que l’independentisme hauria guanyat molt més bloquejant les administracions espanyoles que no pas desvetllant-ne la parsimònia.

Tot això caurà pel seu propi pes, d’aquí a ben poc. La presidenta Artadi serà investida entre tot aquest magma, amb convergents que enyoren tocar poder, republicans salivosos per les engrunes de l’autonomisme, i una societat civil a la que ni tot el groguisme dels llacets ni tot el xantatge emocional del món podrà apartar del seu objectiu final (això espero, si més no). Ens ho passarem molt bé, estimats lectors, amb aquest retorn del mateix que cada dia put més a final d’època.