Per si això de dur pel món una nòmina d’escriptors bilingüe no fos un ideari prou despullat, Jaume Collboni ha decidit amenitzar la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara amb la beca "Narrar Barcelona", guardó anual que es destinarà a un autor llatinoamericà perquè pugui visitar tres mesos la capital del nostre país i així excitar la ploma; com que la Sagrada Família o les golondrines podrien deixar els estrangers indiferents, l’Ajuntament ha pensat que caldria dotar-la amb un premi de 80.000 euros. La primera cosa que sobta, i el lector pot acusar-me de patir un cert esperit de greuge d’ofici, és que aital dotació supera de lluny qualsevol ajuda pública que pugui rebre un escriptor català (les beques de creació de la Generalitat, una cinquantena per any, se situen als 10.000 euros i 3.000 per a creadors novells; les "Barcelona Crea", que van més enllà de l’àmbit literari, són de vora 6.000 euros).
Dit d’una altra manera, l’Ajuntament ha pensat que resulta bona idea gastar-se vuitanta mil pepinos de la nostra quota d’autònoms per regalar-li una visita turística a algú que teòricament no coneix la capital del país (un període de dotze setmanes, com entendrà tothom, no serveix per aprofundir gaire en l’esperit de Barcelona) perquè aquest autor tingui la bondat d’explicar-la al món... en espanyol! Això topa de front amb dues qüestions important que Jaume Collboni hauria de tenir presents; primer, que l’administració no hauria d’exercir d’agència de viatges, car ja té prou narradors capaços de glossar la nostra ciutat en la seva llengua natural, el català. En segon terme, també caldria recordar-li que —en un temps d’emergència en el qual la nostra llengua és emprada per menys d’un 30% dels conveïns— hipotecar la imatge de la capital a l’espanyol és igual a promoure la substitució lingüística amb molta alegria.
Servidor sempre ha estat crític amb la dependència que té la nostra literatura de les ajudes públiques, un sistema de petits aguinaldos que afavoreix el clientelisme sense acabar de pal·liar la precarietat dels autors en llengua catalana. Al seu torn, també m’he esforçat a fer palesa la dicotomia esperpèntica entre un sistema literari com el nostre —amb catàlegs editorials de Primer Món i una percepció pública general de bona salut— en contrast amb la realitat d’una indústria que fa aigües, justament perquè sempre ha descansat en l’empenta de l’administració. Tot això està molt rebé i cal recordar-ho les vegades que faci falta, però que l’Ajuntament de la capital hagi de pagar un autor estranger en llengua espanyola per explicar una ciutat que ja té mil glosadors és un pecat imperdonable.
Els virreis perennes de la cultura barcelonina viuen feliços anant de provincians pel món
Arran de la polèmica, encara ha tingut més gràcia que l’alcalde Collboni, el seu perenne capatàs cultural, Xavier Marcé, i suposo que també l’altíssima comissionada per la llengua Marta Salicrú (de la factoria Radio Primavera Sound, autora de la frase “amb la confrontació no hi tenim res a guanyar en la defensa del català”... i ara entenem per què) no acabin d’entendre la causa de tanta bullanga entre els escriptors de la tribu. Suposo que tots ells deuen pensar que "Narrar Barcelona", a banda d’agermanar-nos amb els països colonitzats per Espanya, podria ser l’inici de quelcom semblant al boom llatinoamericà dels anys seixanta del segle passat. Mira que n’hi ha de motius per atansar-nos a pobles com el mexicà, essencial en l’estudi del nostre exili literari (un tema, aquest sí, mereixedor d’una beca anual), però tot això a can PSC deu formar part del folklorisme démodé.
Tot plegat, en definitiva, no només confirma que el socialisme català està comandat per una gent amb certa tendència a l’analfabetisme (si Pasqual Maragall tingués un sol dia lúcid, pobret meu, veient tot això tornaria cagant llets al món de les tenebres), sinó que els virreis perennes de la cultura barcelonina viuen feliços anant de provincians pel món. Però el problema no és només el dels polítics, ai las, sinó també de tots els col·legues de la lletra que s’han sumat a viatjar dins d’aquesta pantomima del bilingüisme a canvi d’unes nits d’hotel i unes quantes tasses ben curulles de frijoles charros. Estimats col·legues, entenc que anar de viatge amb segons quina gent no equival a escampar l’enèsima pixada en la nostra llengua, però diria que hauríeu de començar a cuidar les companyies i pensar en quins diaris escriviu, car les campanyes de colonització també es fan mercès als indiferents...