A mesura que l'ambient polític i social s'escalfa exponencialment, sorgeixen un altre cop els que busquen mantenir-se "fora de perill", "al mig", "ni allà ni aquí": apareixen una altra vegada els equidistants.
Són aquells que volen ser diplomàtics, que pensen que clavant una clatellada a un costat i a l'altre semblen més llestos que els que es posicionen. Com que estan "al mig" esperen tenir la comprensió de les dues parts. Sempre n'hi ha, fins i tot alguns ja semblen professionals del tema. Pretenen no mullar-se, i al final sempre en surten escaldats.
Des del típic "jo no soc d'esquerres ni de dretes", al "jo soc apolític", passant per "allò de Catalunya em queda massa lluny", "tots són la mateixa merda", fins a l'última moda del "ni feixistes ni antifeixistes".
Se'ls pot identificar perquè solen deixar anar tòpics que no resisteixen ni un parell d'arguments —i no cal que siguin massa elaborats—. Són aquells que no volen discutir "per política" amb ningú. I en realitat, quan intentes aprofundir-hi una mica, t'adones que no és que no vulguin fer-ho (que també), sinó que, en realitat, no poden.
No poden perquè possiblement no hagin dedicat més de cinc minuts a pensar una mica en el tema en qüestió. Tampoc no hauran perdut temps a llegir, encara que sigui un parell d'articles, sobre la matèria que opinen. No tenen consciència crítica, i prefereixen opinar utilitzant arguments gastats d'altres, sempre recollits de la superfície.
Tenir criteri propi no és fàcil, és clar. Un s'ha d'informar, buscant dades, arguments i contraarguments. Perquè també és fonamental conèixer bé la visió amb què no s'està d'acord. Tot això vol temps, i has de procurar no predisposar-te per poder arribar a una conclusió que sigui autènticament pròpia. Però tot el que demana esforç està obsolet. Sobretot quan es tracta senzillament del coneixement, d'esforçar-te per saber. Sense més ni més.
I davant de tot el que està passant, ara que veiem els fatxes campar al seu aire, dir barbaritats, amenaçar sense miraments, i posar en perill una democràcia que està a les beceroles, hi ha qui, des de la seva talaia, es dedica a dir que el conflicte no li agrada. Que li sembla igual de malament l'exabrupte de l'ultradretà que la contestació de l'"extrema esquerra". I es queden tan tranquils.
Perquè ara resulta que defensar la sanitat pública, la renda mínima vital, les garanties i drets de la majoria social és ser d'"extrema esquerra". Esclar, partint de la base que el marc de referència de l'esquerra és el PSOE, tot el que quedi a "la seva esquerra", és extrem. I partir d'aquí ja tot es complica, sobretot quan defensar qüestions socials, de justícia, d'igualtat d'oportunitats, ha passat a considerar-se una cosa "terrible" i "perillosa". Com si en la dècada dels vuitanta, quan el PSOE jugava a ser d'esquerra, no s'haguessin dut a terme mesures d'aquest estil i no haguessin donat fruits positius.
Defensar la cosa pública, defensar garanties democràtiques, ser antifeixista no hauria de ser etiquetat com "extrema esquerra". Tampoc no crec que ser d'extrema esquerra sigui una cosa dolenta, però d'acord amb la consideració que s'hi ha volgut donar en aquest país, titllant l'extrem de violent —un altre tema que s'hauria d'aclarir—, ser d'esquerra ja comença a considerar-se també una cosa "sospitosa".
No és el mateix ser equànime, i procurar trobar la justa mesura de raó en cada part, que intentar traçar una línia per fer equilibris entre dos parers
Mentrestant, la dreta treu pit, enaltint com sempre fa dictadures pretèrites. Apel·lant a la violència directament. Amenaçant, fins i tot arribant a agredir físicament al carrer els qui no entren en els seus esquemes. I és que a aquesta dreta espanyolíssima no li agraden els rojos, no li agraden els homosexuals, no li agraden els independentistes, no li agraden els republicans, no li agraden les dones alliberades, no li agraden els ecologistes, ni els animalistes. Així es construeix la dreta: en el que no suporten.
Defensar qualsevol de les coses que els fatxes odien (que són moltes), et situa immediatament als seus antípodes. Evidentment. I així és com es genera l'espai en el qual l'equidistant es posa al mig. Una absurditat si es pensa que davant del feixisme hi ha dues opcions: o hi estàs a favor o hi estàs en contra. No hi ha més opcions. Fer equilibris com els que estic veient aquests dies es pot considerar, amb encert segons la meva opinió, una falta de respecte envers els qui planten cara davant d'aquells que es mouen per l'odi i per l'egoisme.
Un sempre és al mateix lloc? No. I per això és important fer una reflexió: quan algú ha atacat altres persones, per la raó que sigui (raça, sexe, classe, ideologia), on ens hem ubicat? Segurament ens sorprendrà adonar-nos que, depenent del tema, els qui pensen que són oberts, tolerants, de vegades es comporten com a fatxes totalitaris i intolerants. Sí, és curiós, però és així.
I per això, molts dels que ara defensen la democràcia, la justícia social, que s'escandalitzen quan descobreixen les manipulacions en informes de la Guàrdia Civil, que critiquen aquests dies els processos judicials tramposos, fa uns mesos no eren capaços de veure que a Catalunya passava el mateix. I, llavors, eren "equidistants".
També passa entre els defensors de la sobirania, el dret a decidir, fins i tot la independència: plantejar-los criteris de dret a decidir en altres àmbits, com el mèdic, pot posicionar-los en comportaments intolerants, insultants i totalitaris. Fixem-nos en els atacs cap a les medecines complementàries, una cosa força desconeguda, però comunament atacada i insultada. Curiosament també per aquells que han estat oprimits i han denunciat que no s'ha respectat el seu punt de vista sobre el seu dret a decidir en l'àmbit polític.
L'equidistància, en definitiva, és a tot arreu. I sempre és injusta. Perquè no és el mateix ser equànime, i procurar trobar la justa mesura de raó en cada part, que intentar traçar una línia per fer equilibris entre dos parers.
És un bon moment per repensar quantes vegades hem estat equilibristes i fins a quin punt hem estat injustos. Per fer-ho, sens dubte, ens haurem d'esforçar i reflexionar. Mai no és tard.