Avui llegia aquest article de Joan Guirado, on explica el que se sent quan veus passar la vida davant dels ulls a causa d'un accident de trànsit. Un article breu però que apunta directament qüestions fonamentalment humanes. Parla, quan explica la seva brutal experiència, d'aquell camioner que el va deixar entre la vida i la mort i que va desaparèixer. I fa referència a tots aquells cotxes que passaven de llarg mentre ell, embolcat en un garbuix de ferros, vivia amb pànic cada segon que transcorria fins que va sentir la veu dels que finalment van anar a rescatar-lo.

Aquest article ve a tomb, encara que ara no us ho sembli del tot. Perquè fa alguns dies, vaig saber en una conversa que Puigdemont també va tenir un accident quan era jove, igual que Guirado. I de la mateixa manera, va quedar sol, a la intempèrie, enmig d'una carretera i penjant d'un fil entre la vida i la mort. Quan em va explicar aquest espantós capítol de la seva vida, em va parlar del camioner que va fugir. Que va marxar i el va deixar allà.

Tots dos han experimentat, en una situació límit, el terror de veure't sol i absolutament immòbil. Paralitzat enmig del xoc que suposa mirar de comprendre com en mil·lèsimes de segon la vida ha passat d'un instant "normal i quotidià" a canviar per sempre.

Són situacions extremes, sens dubte. És clar que ser a la presó no és comparable, evidentment; però sí que és una situació molt delicada que preocupa enormement a qualsevol. És més, probablement és una de les pitjors coses que ens poden passar: veure't privat de llibertat, de la teva família, del teu entorn, sense haver comès cap delicte. És un malson.

Proposar el seu nom serveix per visibilitzar la gran injustícia que comet l'Estat amb els que de manera pacífica s'han anat organitzant per defensar les seves idees

I almenys quatre personesen estan ara mateix en aquesta situació: els Jordis (Cuixart i Sànchez), Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Estan en presó preventiva, encara sense una sentència, i de moment innocents, ja que així ho estableix la nostra ordenació jurídica. I són ells, en representació de molts més. Perquè les seves accions i reivindicacions formen part d'una acció política i pacífica, sense cap dubte. Ells són el cap, el clau picat, amb la intenció de paralitzar i terroritzar els que pensin com ells. I són les seves idees, ja ho diuen les interlocutòries, les que els mantenen a la garjola.

Proposar Jordi Sànchez com a candidat és visibilitzar aquesta qüestió. Estic segura que hi ha raons comprensibles, atenent el perfil i la vàlua política, que serveixen tant per donar-li suport com per criticar-lo. No en tinc cap dubte. Però també arribo a entendre que proposar el seu nom serveix per visibilitzar la gran injustícia que comet l'Estat espanyol amb els que de manera pacífica s'han anat organitzant des de la societat civil per defensar les seves idees. Aquest és Jordi Sànchez, i també Jordi Cuixart. La diferència en aquest punt rau en el fet que el segon va decidir de no participar de les llistes electorals i el primer, sí; precisament per tot això que ara estem veient.

Per tant, no es tracta, al meu parer, de si Sànchez és més proper a Mas o ho és menys... perquè molt probablement això s'hauria hagut de discernir en uns comicis en condicions "normals". Entenc —i a més, respecto— que aquí es fan servir estratègies que van per sobre de les sigles, dels corrents i de les famílies; entenc que aquesta proposta bé es podria entendre com un altre qüestionament a l'Estat espanyol, que demostrarà una altra vegada la seva gran injustícia quan impedeixi la investidura de Sànchez. Perquè la impedirà. I això va contra la legalitat vigent que aquests jutges diuen que defensen.

L'Estat demostrarà una altra vegada la seva gran injustícia quan impedeixi la investidura de Sànchez. Perquè la impedirà. I això va contra la legalitat vigent que aquests jutges diuen que defensen

I en aquest punt, on arribarem ben aviat, podrem apuntar una altra vegada a aquella llista d'ignomínies, a aquella incansable prevaricació en què sembla que alguns s'han acomodat. La prevaricació de saber que de manera legal no existeixen raons per les quals limitar els drets polítics de presos preventius. Que aquesta estratègia continuarà fent caure caretes és tan cert i evident que ahir al matí mateix ja ho vam poder veure al Parlament, quan Iceta va fer el seu discurs. Perquè va al·legar que no és gaire encertat proposar persones que estan preses perquè dirigeixin el Govern, ja que estarien molt ocupades treballant en la seva pròpia defensa i no tindrien temps per dedicar-se a la tasca de la gestió de la cosa pública. Un comentari que em va arribar directe a l'ànima: No, senyor Iceta. Som molts els que estem treballant per defensar-los, no són només ells els que ho han de fer. Vostè els deixa tirats, abandonats i sols, com volent passar pàgina, i que mentrestant ells quedin en silenci i aïllats. I vostès a la seva, que potser a poc a poc aconsegueixin quedar-se sols a la cambra i així podran aprovar per fi el que vulguin. Aquesta és la manera, senyor Iceta? Ficar a la presó totes les persones que no pensin com vostè? Obligar-les a exiliar-se? És trist veure que comparteix els arguments de Cospedal, aquells que deien que a Catalunya es repetirien les eleccions tantes vegades com fos necessari fins que sortís el resultat que volgués el govern del Partit Popular. El seu comentari és indecent i, a més, mesquí i deplorable, per insensible respecte a aquestes persones i als seus éssers estimats. No m'agrada la sensació que em generen aquests comentaris, perquè em recorden una mica el que passa de llarg després que un camioner atropelli Guirado, Puigdemont o tants d'altres.

Si m'ho preguntessin personalment, parlant de perfils polítics, és evident que hi ha altres noms. Qui ho posa en dubte? Polítics com Turull (l'Oriol també és a la presó), que totes les formacions sobiranistes estimen i respecten. Doncs bé, ja ho veurem: una vegada s'hagi bloquejat Sànchez, si es volgués plantejar Turull per desencaixar aquesta situació endimoniada, tornaríem a veure el mateix: el bloqueig de l'Estat. La seva inhabilitació imminent fulminaria la possibilitat de tenir un polític de consens, respectat i respectable per les formacions per exercir la seva tasca.

No ens enganyem: això és un pols i cal anar guanyant la partida des de cada punt possible. El que hi ha davant disposa de la força en tots els sentits: de les institucions, de l'economia, de la violència i de la justícia, a més dels mitjans de comunicació. I segons la meva opinió, anar plantejant candidats que a l'Estat espanyol se li entravessen és una manera formidable perquè a tots ens vagi quedant clar que, com va dir Rubalcaba, tot és possible per atacar la sobirania.

Així entenc la situació de Puigdemont a Brussel·les: estratègia. Seria possible plantejar aquesta batalla per la seva part si estigués pres? De cap manera. Ni les demandes, ni els missatges que fa, ni l'atenció que genera des de l'exterior no haurien estat possibles si s'hagués lliurat a la gola d'un sistema que està demostrant que és injust, parcial i profundament cruel.