Recordo quan militava en el PSOE i formava part del corrent "crític" d'Izquierda Socialista. Sí, es diu Izquierda Socialista, i ja el nom fa pensar que la seva existència suposa que el que denunciava, entre altres coses, era que el PSOE no era d'esquerres. En el corrent defensàvem la república. Érem un petit reducte de socialistes demòcrates i republicans. I ens les van fer passar de tots colors des de la direcció del partit per treure'ns les ganes de militar.
Recordo quan, des del comitè federal, en representació del corrent crític d'esquerra i republicà, dèiem a Sánchez que era imprescindible pactar amb Podemos, escoltar-los i respectar-los. I amb els independentistes, igual. Ens miraven amb menyspreu, i vaig tenir l'"honor" de ser l'únic discurs que aquell dia no es va emportar ni un sol aplaudiment. Ho vaig assumir amb l'orgull de saber que entre els barons grinyolaven els nostres discursos. Avui resulta que són els que s'han d'empassar. Veure per creure. Si ens haguessin escoltat una mica més llavors (parlo del 2014, en concret), segur que moltes coses haurien estat diferents. I no, no vull que això soni a immodèstia, és que senzillament en aquest precís instant puc constatar que teníem raó. La teníem llavors i la tenim ara: el PSOE havia de bastir ponts amb l'esquerra i amb els sobiranistes. Per no fer-ho quan tocava, ha patit uns quants cops i ha perdut molts vots pel camí. Però benvingut sigui el canvi.
Perquè aquest canvi ve gairebé per prescripció "mèdica". La salut d'aquesta "democràcia" necessita ventilar-se, obrir finestres, netejar tots els racons, tirar el que ja no serveix i que a més destorba. És necessitat, ja que gairebé estem davant d'una situació de vida o mort.
Per al canvi cal la col·laboració necessària dels independentistes. Perquè són una peça clau en la reestructuració d'un país que fa massa temps que és sord i cec. Aquesta casa que no s'ha volgut ventilar ha acumulat massa pols, massa brutícia, massa pudor. Ara és difícil prendre mesures, i molts estan aclaparats perquè no entenen res. Ja ho entendran.
Tot apunta que el PSOE està girant cap al lloc del qual no hauria d'haver marxat: aquell del PSOE de Zapatero. Un socialisme capaç d'escoltar, capaç de comprometre's i capaç de tombar murs
El PSOE sembla que ho ha entès. Almenys ara escolto discursos impensables el 2014. De fet, eren impensables fa dos mesos, per què enganyar-nos. I si són capaços de moure el timó, és possible que la societat espanyola també comenci a entendre de què va en realitat la defensa de l'autodeterminació. Només cal que s'expliqui amb honestedat, amb bona intenció i sense embolicar. Per a això fan falta discursos polítics honestos, però, sobretot, canals de comunicació que permetin que siguin escoltats. No com ha passat avui, per exemple, quan Ferreras aprofitava les intervencions de Sánchez per anar a publicitat, evitant així que els teleespectadors que es creuen que estan veient una tele progre, poguessin escoltar algunes de les coses ―interessants― que ha dit el gairebé etern candidat.
Sobrevola l'ombra d'un "tamayazo". Encara s'ha de veure. Deia Patricia López que la imatge de Simancas resulta inquietant, i té raó. Ens recorda el que va passar quan el PSOE va perdre el govern de la Comunitat de Madrid, i no va tornar a recuperar-lo. El PSOE té en Rafael al capdavant del grup parlamentari socialista en el Congrés. I l'ha inclòs a la taula de negociació amb ERC. Veure'l a la foto xocava i espero que no tingui res a veure amb el que Arrimadas clamava: aquesta crida a "un valent" entre els diputats del PSOE que s'atrevís a canviar el seu vot. Encara cal veure què passa d'aquí a dimarts. I aquesta opció no és descartable.
Acabem d'estrenar el 2020 i, encara gaudint dels últims dies de Nadal, ja estem saturats d'informació. No hem acabat encara de menjar-nos les sobres de Cap d'Any, no hem encetat encara el tortell de Reis, i ja estem empatxats de sobresalts antidemocràtics. L'ombra del possible "tamayazo" seria la cirereta d'aquest pastís tan difícilment digerible.
Sigui com sigui, tot apunta que el PSOE està girant cap al lloc del qual no hauria d'haver marxat: aquell del PSOE de Zapatero. Un socialisme capaç d'escoltar, capaç de comprometre's i capaç de tombar murs. El problema és que Sánchez ha estat capaç de dir una cosa i la contrària i no inspira gaire confiança. Més aviat poca. Però la qüestió és que no ens queda més remei que esperar per veure si s'atreveixen a complir la seva paraula, o si, com sempre, en fan cas omís. La diferència és que ara Europa n'està molt farta: d'Espanya, del conflicte amb Catalunya i de la deriva antidemocràtica que ens avergonyeix davant el pla internacional. Per això vull pensar que aquesta vegada, serà diferent.
La meva ingenuïtat pot ser tan gran com el meu desig que, per fi, en aquest país es resolguin els conflictes polítics de manera política. Prefereixo ser ingènua i ben pensada a amargar-me i assumir que no hi ha solució. Ens hi estem jugant molt, sobretot l'esquerra. Però més encara, els demòcrates. I només amb optimisme i confiança podrem treure forces per cuidar-nos.
En definitiva, prefereixo equivocar-me per confiar que equivocar-me per desconfiar. Tampoc no em queden gaires més opcions en aquest panorama i em temo que a vostè, tampoc.