Començo aquesta reflexió avisant: no faré aquí una anàlisi sobre la nació catalana, encara que en el títol així ho esmenti. No exposaré les anàlisis d'historiadors, politòlegs, sociòlegs, experts en estructura d'Estat, que han explicat en diversos treballs els seus punts de vista sobre això. Aquestes línies pretenen enfocar a les declaracions de Feijóo realitzades aquesta setmana, on afirmava que "la nacionalitat catalana ha de recuperar el seu lideratge". Ho va dir davant el Cercle d'Economia i va ser molt aplaudit pels presents. Ho va dir a Barcelona davant l'empresariat català. I va emprenyar Vox. Aquestes paraules, que em semblen trencadores respecte al discurs mantingut pel Partit Popular durant els últims anys, segons la meva opinió venen a plantejar una realitat molt diferent de la qual hem anat patint des d'una perspectiva democràtica.

Perquè, en primer lloc, aquells que tant s'han omplert la boca de "constitucionalisme" s'han volgut oblidar de l'article 2 de la norma suprema on ja s'estableix precisament el reconeixement i la garantia del dret d'autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya, així com la solidaritat entre totes elles. El mateix Estatut català també recull la nació catalana, encara que el Constitucional es va encarregar de subratllar que això no desplegaria cap mena d'efecte jurídic. El sorprenent ha estat negar la major durant aquests últims anys, atacar la identitat catalana, perseguir la seva llengua, demonitzar la seva cultura, humiliar els qui se senten catalans i reconeixen en això una identitat pròpia.

El trist ha estat observar com s'ha perdut l'oportunitat de posar en relleu, precisament, el realment interessant d'Espanya, que no és cap altra cosa que la seva heterogeneïtat. La idea nacionalista espanyola, que segons la meva opinió no deixa de ser un artifici, suposa soscavar els mateixos fonaments de l'estructura de l'Estat. Ho he pensat sempre i ara interpreto que els qui manipulen els fils també els valoren des d'aquesta perspectiva. Després de l'intent més que fallit d'intentar imposar aquesta Espanya una, grande y libre, els qui mouen els fils més enllà de les sigles polítiques s'han adonat que per allà no es pot continuar si es vol que Espanya remunti del fangar en què se submergeix a una velocitat imparable. Negar la nacionalitat catalana, com les altres existents, és un atac a la mateixa raó de ser de l'estructura territorial.

El trist ha estat observar com s'ha perdut l'oportunitat de posar de relleu, precisament, el realment interessant d'Espanya, que no és cap altra cosa que la seva heterogeneïtat. La idea nacionalista espanyola, que segons la meva opinió no deixa de ser un artifici, suposa soscavar els mateixos fonaments de l'estructura de l'Estat.

A més, reforçar el centralisme espanyol ha estat el més matusser que es podia fer. Als fets em remeto. Perquè reconeixent i posant en relleu la riquesa cultural, la riquesa econòmica, la riquesa en múltiples sentits que esdevé del reconeixement i cura de les nacionalitats, estic segura que moltes tensions haurien quedat resoltes. No parlo només del benefici que això suposaria per a tot el conjunt de territoris d'Espanya que es veurien beneficiats en ser reconeguts com el que són: realitats ben diferents, amb les seves pròpies cultures en molts casos, amb la seva pròpia història i amb la seva pròpia llengua. Parlo també del fet que es beneficia Espanya com a realitat multicultural, diversa i rica en matisos. Quina altra cosa és, si no, l'Estat espanyol?

La nació de nacions, que manca d'identitat pròpia si se li treuen les seves diferents parts. Aquesta és Espanya. I si anem més enllà, alguns plantegen que Espanya és un Estat sense nació en comparació amb Catalunya, que hauria vingut sent una nació sense Estat. Entenc que aquest punt pugui donar lloc a debats, però des del meu punt de vista, crec que podem estar d'acord que Espanya és una nació de nacionalitats. És una realitat i negar-ho és una ofensa. I precisament ofendre és el que s'ha anat fent no només per part del Partit Popular, sinó per part de tots aquells que s'han comportat, de facto, tractant Catalunya com si no fos Espanya perquè entenien que Espanya només tenia una manera d'interpretar-se. A la vista està que negar la realitat és equivocar-se. I les dretes, així com el PSOE dels últims temps, s'han equivocat una vegada i una altra. Les paraules de Feijóo venen a dir més o menys el que al seu dia va dir Zapatero. Ni més ni menys. I jo personalment m'alegro que així sigui: que per fi anem posant en relleu la diversitat que és Espanya.

Ara bé: evidentment, que aquesta línia l'hagi pres el PP és una oportunitat perduda per a Sánchez, que ha jugat a totes les postures hagudes i per haver-hi. Que ha dit això, però alhora no ha actuat amb contundència, potser esperant que ventilessin Casado i es poguessin plantejar les coses d'una altra manera. Pot ser, i de fet crec que per allà van els trets. El moviment d'eliminar Casado de l'equació i aparèixer ara amb un PP nacionalista-regionalista posa en marxa, a parer meu, el camí cap a la gran coalició que aviat es donarà. I entreveig que Europa intentarà amanyagar ara Catalunya, tal com la senyora Von der Leyen apuntava, lloant el potencial català mentre des del govern espanyol s'intentaran amanyagar també les nacionalitats per desarticular l'independentisme. Allò del peix al cove de Pujol fa pinta de tornar a succeir molt possiblement, davant una crisi econòmica que suposarà un enorme sotrac.

Curiosament, les paraules de Zapatero sobre la nacionalitat catalana es produïen just abans d'arribar la crisi de 2008. Ara estem entrant en una nova crisi i es torna a cuidar la identitat catalana. Casualitat? No ho crec.