Juan Velázquez de Velasco va ser la primera persona en ocupar la posicó d'"espia gran de la cort i superintendent de les intel·ligències secretes" el 1599. Un càrrec que estava immediatament sota el Consell d'Estat. Velázquez era militar i va ser capità d'infanteria de Nàpols, capità general de Guipúscoa i comandant de la Penya Ausende en l'Ordre De Santiago, de la qual era cavaller. La seva mare era cosina germana de Ferran el Catòlic. Durant el seu mandat va establir, segons les referències, "una extensa xarxa d'agents i confidents". Seria el seu fill qui el succeís en el càrrec. Juan Velázquez va treballar en cos i ànima per al rei Felip III. Relaten la seva enorme capacitat de treball, coordinació i organització d'una xarxa a les seves ordres. L'excel·lència en la seva tasca, per tant, justificava la dotació econòmica des de la corona i l'absoluta discrecionalitat per a la seva gestió per part de l'espia gran de la cort. Apunten els historiadors que sobre ell han escrit, que la tasca d'aquest superintendent de les intel·ligències secretes va ser "imprescindible per construir el sistema d'intel·ligència durant la primera meitat del segle XVII" "juntament amb secretaris d'Estat i de Guerra".

En els Comptes del Gran Capità, un text irònic d'inicis del segle XVII, es deia: "Cent milions gastats en piques, pals i aixades. 10.000 ducats en guants perfumats. 50.000 ducats en aiguardent per a les tropes". A les partides detallades s'indicava: "En frares, monges i pobres perquè preguessin a Déu per la prosperitat de les armes del Rei: 200.736 ducats i 9 de reals. En espies: 700.494 ducats". Relatava l'historiador Rodríguez Solís com al segle XIX ressorgia a la Península una veritable Inquisició. Detallava com "els esbirros s'introduïen a les cases dels liberals per espiar-los i mitja Espanya, per salvar-se, es va ocupar d'espiar i delatar l'altra mitja".

Recorda Petit com "paral·lelament es va deixar l'Estat espanyol completament cec i sord davant els perills exteriors" i com una espècie d'aprenent d'espia va ser enviat a espiar els projectes nord-americans al litoral oriental del Canadà. Es deia Ramón Carranza i sembla que els nyaps que va fer van ser de tal abast que el món sencer es va riure d'Espanya. En el cop d'estat del 36, assenyalen els experts que ni el govern d'Azaña ni els colpistes no tenien estructurat un servei d'intel·ligència. I en cas que al govern hi hagués quelcom que es dediqués a això, no consta com a tal i la seva eficàcia està en l'evidència dels fets. Serà Josep Bertrán i Munsitu qui estructuri el SIFNE en el bàndol nacional, que aviat seria ajudat per l'Abwehr i la Gestapo nazi, per l'OVRA italiana i per espies portuguesos. Del bàndol republicà no hi ha notícies de la creació d'un servei d'intel·ligència fins a l'arribada d'Indalencio Prieto el 1937. El primer cap del SIM seria Ángel Díaz Baza, diputat socialista per Biscaia i sense cap mena d'experiència o coneixement en aquest àmbit. El va seguir Prudencio Sayagües, que no va despuntar en comparació a Díaz. Tampoc no tenia gaire idea del que li havien encomanat. El tercer era Guàrdia Civil i el quart, forner.

Serà el 1951 quan Carrero Blanco es posi al capdavant del Servei de Documentació de la Presidència del Govern. Tampoc no constava en el seu perfil ser expert en la matèria. En aquell moment es destinen 734 milions de pessetes per a aquest Servei. Petit assenyala que aquest servei tenia una "obsessió per combatre als exiliats espanyols, a França o a Mèxic, o als grups demòcrates a l'interior." Subratlla que el "SDPG es nodria de fòbies, mancava de perspectiva i semblava no pensar més que en els interessos de l'anticomunisme ianqui". I compara el plantejament amb l'"esperit politicoreligiós que guiava a Ferran VII".

És del SPDG d'on sorgeix el CESID el 1977. Quan Petit escrivia sobre aquest assumpte, el director era el tinent coronel Alonso Manglano, que substituïa San Martín, convicte llavors per la seva participació en l'intent de cop d'estat de 1981. Manglano va ocupar el seu càrrec des de 1981 fins a 1995, sent conseller del rei alhora que director del CSID. Es va dedicar a escriure pràcticament tot el que presenciava. "Documents que ocupen nou contenidors negres de plàstic de 50 litres de capacitat cada un" expliquen Juan Fernández Miranda i Javier Chicote Loreña en El cap dels espies. Entre els 200 quilos de papers, 18 agendes manuscrites que Manglano tenia per ordenar les seves memòries i no perdre detall. Van ser els seus hereus que, generosament amb la Història d'aquest país, les van lliurar per ser estudiades i conegudes.

L'espionatge a Espanya. Una eina que se suposa s'hauria d'utilitzar per garantir la seguretat de la ciutadania davant amenaces delictives, mantenint sempre les garanties constitucionals i que, pel que es veu, s'ha utilitzat més aviat per a revenges i lluites de poder, traspassant tota mena de límits imaginables. Presumptament, és clar

En aquella època, 1983, fa quaranta anys, el CESID tenia un pressupost de 1.250 milions de les llavors pessetes. D'aquest pressupost, 800 milions anaven a càrrec del ministeri de Presidència del Govern. Avui sabem com va acabar Manglano, al banc dels acusats, investigat per les escoltes del CESID a polítics, empresaris, advocats i periodistes. La notícia que va publicar El Mundo el 12 de juny de 1995 afirmava que |fins i tot el mateix cap d'Estat havia estat espiat. La notícia la firmaven Manuel Cerdán i Antonio Rubio, i ambdós van assenyalar que "la seva principal font era el policia Sr. José Manuel Villarejo Pérez".

Els periodistes van presentar les proves que assenyalaven que el CESID havia estat espiant converses privades durant 10 anys. Segons s'assenyalava en seu judicial, els escoltats van ser Jaime Capmany, el rei Joan Carles, els exministres Francisco Fernández Ordóñez, José Barrionuevo i Enrique Múgica, l'exvocal del Consell General del Poder Judicial Pablo Castellanos, l'expresident del Reial Madrid Ramón Mendoza, l'empresari Ruiz Mateos i l'Associació Civil de Dianètica (Església de la Cienciologia).

Es pot recordar que Manglano va al·legar impediment legal per declarar, presentant un ofici del Centre Nacional d'Intel·ligència on es traslladava "el deure de secret professional d'assumptes que hagués conegut en l'exercici del seu deure professional". Deia Manglano que es trobava en una cruïlla, ja que ell volia col·laborar amb la justícia i respondre les preguntes pertinents, però que tenia una ordre expressa i per escrit del CNI que li prohibia taxativament parlar dels assumptes objecte de la seva feina. Pablo Castellanos, en plena sala del judici, es va encarar amb Manglano i li va etzibar si "entre aquestes coses inèdites, que anaven a continuar sense conèixer-se, hi havia també una comissió de crims d'Estat que es va crear en el CESID". Va ser Perote, acusat untament amb Manglano, qui va haver de subjectar-lo i asseure'l novament a la cadira. Es referia Castellans als documents on es demostrava la col·laboració dels serveis secrets espanyols en la creació dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL).

Per la seva part, el Partit Popular i Julio Anguita van fer "la pinça" per exigir la dimissió de Felipe González per l'escàndol. I els periodistes, en una batalla campal, s'acusaven de redacció a redacció de treballar al servei d'uns i d'altres. El judici va haver de repetir-se perquè el Tribunal Constitucional va declarar vulnerat el dret a la imparcialitat judicial, on es condemnava tant Manglano (a sis mesos d'arrest i vuit anys d'inhabilitació) com Perote. En la segona edició, Manglano no va ser finalment jutjat perquè les acusacions es van retirar. Els seus últims anys de servei van estar plens d'escàndols: les escoltes a la seu de HB a Vitòria, l'operació Mengele (amb segrest de captaires) i les escoltes il·legals que el van establir al banc dels acusats el van portar a dimitir. El seu nom ha sonat molt després fins i tot de la seva mort el 2013: fa uns mesos, es va conèixer la confessió del que fou ministre de l'Interior, Antonio Asunción, a la seu del CESID el 1994, quan va dir que l'exministre Corcuera seria darrere de la mort d'un jove carter que va ser assassinat a Errenteria el 1989 per un paquet bomba que anava dirigit a un suposat col·laborador d'ETA i militant de Batasuna. Aquesta notícia, que va resultar de gran interès el mes d'octubre passat, no ha tornat a ocupar portades.

Potser aquestes notícies, que han assenyalat pràcticament tots els ministres d'Interior, fan que aquesta setmana s'hagi rebut amb certa normalitat la que ens informava que Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior amb Rajoy, s'haurà d'asseure al banc dels acusats per ser investigat per l'espionatge a l'extresorer del PP, Luis Bárcenas. Corinna Larsen, íntima amiga del rei emèrit, ha denunciat haver estat amenaçada i intimidada pel CNI davant de la justícia britànica. Pablo Iglesias també va acudir a la justícia per denunciar presumptes delictes de la policia patriòtica. No oblidem el cas de Dina, a qui van robar el telèfon mòbil i la targeta del qual va aparèixer en mans d'un periodista i suposadament també en les de Villarejo.

Unes pinzellades per a un passeig ràpid per la història de l'espionatge a Espanya. Una eina que se suposa s'hauria d'utilitzar per garantir la seguretat de la ciutadania davant amenaces delictives, mantenint sempre les garanties constitucionals i que, pel que es veu, s'ha utilitzat més aviat per a revenges i lluites de poder, traspassant tota mena de límits imaginables. Presumptament, és clar. Perquè aquí tot és presumpte fins que es demostra, que llavors és quan venen les absolucions.

Perquè, per si queda algun dubte, Salvador Illa ja ha dit aquesta setmana que "El govern d'Espanya no espia, sinó que dialoga". És clar que sí.