Des de fa un any alguns hem anat traient el cap per assabentar-nos d'una realitat que imaginàvem, sospitàvem, intuíem, però que encara no havíem mastegat.

Un cop va caure el teló, per alguns, va aparèixer un poble. Veïns que es creuen des de sempre i no han passat del "bon dia", com a molt, avui estan experimentant un procés de socialització sense precedents.

Trencar l'individualisme. L'egoisme absurd d'una societat enverinada de por, de desconfiança i enganyada a parts iguals. Defensar democràticament el que es creu just i trobar-se amb els marges de la infinita (i falsa) possibilitat en què es pot debatre tot.

Fa un any que vam viure la manipulació sense precedents (o no) dels mitjans de comunicació, que han abusat tant de les seves prerrogatives com per destrossar el més mínim criteri de veracitat. Ara ningú ja no creu en res encara que passi davant dels seus ulls. Ho han anomenat postveritat perquè anomenar-ho merda quedava lleig.

Ara ningú ja no creu en res encara que passi davant dels seus ulls; ho han anomenat 'postveritat' perquè anomenar-ho 'merda' quedava lleig

Fa dotze mesos que hem pogut entendre millor l'absolut caciquisme i companyonatge de tot el que fa olor de poder. Mentre uns han entrat a la presó sense haver trencat un plat, d'altres han robat plats, se'ls han esnifat, se'ls han follat (amb perdó), s'han posat fins a les celles mentre d'altres no tenien res... i ningú no els pot retre comptes. Perquè si ho fa, tots els plats cauran contra el que denuncia.

365 dies de disgust en disgust. Després de veure que aquí no hi ha ni un pam de net, aquesta massa podrida surt a borbolls i provoca una desolació que un ja no sap si posar-se a netejar o anar-se'n a la lluna.

En aquesta vida hi ha qui prefereix saber la veritat i mirar d'actuar en conseqüència. D'altres, tanmateix, prefereixen no estar assabentats del que passa per poder viure més "tranquils". I com diuen Antílopez: "Españita, clase media, y vivo entrecomillao. Y me aseguro mi bollo y mojo del que está al lao".

En resum, per si algú acaba d'arribar: fa un any tres milions de persones van sortir a expressar la seva opinió a través d'urnes i paperetes. Prèviament el Govern de Catalunya, encapçalat per Puigdemont, havia intentat dur a terme el referèndum de manera pactada amb Espanya. No hi va haver manera. I com que a Puigdemont el van elegir en unes eleccions per posar les urnes a Catalunya i deixar que el poble s'expressés, doncs ho va fer.

Era evident que enviar milers de policies a cardar hòsties a tothom que es posés davant no era l'opció més ponderada, ni justa, ni estratègicament intel·ligent

Rajoy podria haver passat olímpicament de l'1 d'octubre. Al cap i a la fi, no era la primera vegada que es votava. Tampoc no hauria estat l'última si no li donava una importància especial... Això ho sabia tothom, com era evident que enviar milers de policies a cardar hòsties a tothom que es posés davant no era l'opció més ponderada, ni justa, ni estratègicament intel·ligent. O sí? Ho seria si realment aquí hi hagués un pla en què fos important que algú comencés a voler tombar l'estaca.

I des d'aleshores han ficat a la presó tothom que han agafat. I si no ho han fet, han intentat que hi hagi por entre la gent. Perquè ja no et pots expressar. En realitat no sé si ho vam poder fer mai.

Aquesta vegada, però, és diferent. Aquesta revolució va començar per dur-se a terme. No sé si a Espanya no saben que els catalans no només fan coses, sinó que la gràcia és com les fan i... el més important: que les solen acabar. I aquesta manera "catalana" d'entendre la responsabilitat comporta que cada dia siguem més els que entenguem que aquesta és la revolució necessària en què les llavors de rebel·lia s'han de convertir, com diu la cançó, en llibertat.

Força. Ànims. I gràcies.

Mirada llarga. Pas ferm. Ment freda.

Democràcia i pau per bandera.

Bon 1 d'octubre.