Al darrer lliurament d'aquesta novel·la per fascicles que se'ns brinda als diaris hi ve "la violència dels CDR". El cas és que jo ja ho veia venir: no perquè els Comitès de Defensa de la República siguin violents (que no ho són), sinó perquè, veient la capacitat inventiva d'alguns, s'ensumava de lluny.
I per això fa dies que dono la llauna amb allò de les cares destapades a les manifestacions. Jo sé que hi ha qui no ho ha entès bé del tot, però és que era molt clar que criminalitzarien tot el que agafessin a mà.
No s'han pres la molèstia de saber de què van els CDR. Si hem de ser francs, és molt probable que, encara que haguessin volgut, no ho haurien entès. Per què ens hem d'enganyar.
Entendre què és un CDR requereix quelcom previ: tenir unes certes nocions de democràcia. I això, des d'algunes llars, és com parlar en xinès. És evident.
Perquè resulta que els CDR són una comunitat heterogènia on et trobes senyores com la teva mare, senyors com el teu pare, àvies com la teva àvia, cosins com els teus, germans petits, germans més grans, el farmacèutic del poble i el que ven llibres, el capellà i l'anarquista, el de l'estanc i el del bar. N'hi ha que han votat Convergència, ERC, la CUP. I resulta que s'entenen, es respecten i s'estimen. Sí, això és difícil d'entendre per a algú que ve d'un lloc on l'esport nacional és emprenyar-se i criticar tothom. Un CDR et trenca els esquemes.
És gent que es va conèixer defensant el Referèndum. Per això, al principi es deien Comitès de Defensa del Referèndum. Perquè era gent que volia votar. Sí, encara que no us ho cregueu, he conegut gent que, participant a les activitats, va anar a votar l'1 d'octubre i va votar que no. Al·lucines!
Durant la meva curta i humil experiència ja he conegut unes quantes persones que participen en "això que en diuen CDR" i que, segons alguns, és tan perillós. Jo, sincerament, no he conegut ni una sola persona que em pogués semblar violenta, ni agressiva, ni de bon tros perillosa. Al contrari: he conegut persones plenes d'alegria, d'il·lusió, que tenen energia per sortir al carrer a cantar L'estaca, a repartir llaços grocs, a organitzar xerrades per debatre i crear una República, que és el que volen. He conegut centenars de persones demòcrates, respectuoses. Els he vist plorar i he plorat amb molts d'ells. He vist com van rebre hòsties l'1 d'octubre: m'han ensenyat les fotos, els comunicats mèdics, els vídeos. Me'ls han ensenyat amb els ulls inundats i mossegant-se els llavis d'impotència després de recordar tanta injustícia.
Entendre què és un CDR requereix quelcom previ: tenir unes certes nocions de democràcia. I això, des d'algunes llars, és com parlar en xinès
He conegut mestres, bombers, infermeres, policies, metges, conductors d'autobús, mestresses de casa, jubilats, estudiants, pares i mares de família. Fills, germans, avis. Tots junts aprenent, debatent i, sobretot, pencant. Fent llaços lluminosos per Nadal perquè ningú no oblidés els presos polítics. El que sap d'història, l'explica; el que sap d'impostos, el mateix, i de medi ambient, de noves tecnologies, de política, del que calgui.
No només és gent participativa, col·laborativa i enormement demòcrata. Són persones profundament pacífiques que, després d'haver patit un atemptat, després que les hagin agredit pel simple fet de votar, no han manifestat (almenys davant meu) la més mínima expressió de revenja, venjança o violència.
Em dol veure tanta mentida. Em dol tanta manipulació. Em fastigueja que es miri de criminalitzar persones que mai no farien res violent. Perquè, no ens enganyem: esclar que a Catalunya hi deu haver persones violentes. Com a tot arreu! Però no es pot acusar els CDR d'una cosa així. Seria tan absurd com dir que les comunitats de veïns de Madrid són violentes i quedar-se tan ample.
No sé si és més preocupant el desconeixement d'algunes persones sobre el que hi ha realment, o la mala intenció per mentir i tergiversar d'aquesta manera. En qualsevol cas, és greu i molt seriós pretendre culpar d'una cosa que no és certa. I això darrerament està passant amb massa freqüència. Un estat de dret no pot consentir un abús així.
Per això no puc deixar d'expressar el meu suport a totes i cadascuna de les persones que fins ara he conegut i que participen dels Comitès de Defensa de la República. Perquè m'han constatat que és possible construir entre tots, veure que es poden fer coses (he!; he!) i que les persones poden aconseguir cooperar per béns comuns i col·lectius.
Gràcies, CDR. Llarga vida! I que continuem compartint i construint República amb les armes de la democràcia i la pau.