Sé que avui no és un bon dia per parlar de trens, perquè hi ha aniversaris que tant de bo no s’haguessin de commemorar mai, però no me n’he pogut estar. Acabo de llegir que el govern del PSOE ha signat el traspàs de les rodalies al govern del País Basc i m’he obligat a deixar de banda la indignació per no perdre de vista la raó. Rodalies Renfe és un dels malsons de la meva vida, cosa insignificant si no fos que és el mateix malson de milers i milers —en l’històric acumulat, milions— de catalanes i catalans als qui ens ha amargat i segueix amargant l’existència personal i laboral. Cosa prou important per posar-hi solució de manera prioritària; sense necessitat de dir res sobre el forat que fa a l’economia del país.  

En certa manera, voldria que el que he llegit no fos veritat, no perquè no vulgui que la ciutadania basca no tingui a les seves mans aquesta competència, no perquè sigui partidària de la centralització o recentralització del govern de les autonomies, sinó perquè passa a ser un exemple més de la desigualtat de tracte en què estem instal·lats en la lògica espanyola del repartiment arbitrari i de la qual, a sobre, ens hem de defensar els i les catalanes perquè la càrrega de la prova s’aplica a la inversa. Vaja, que menteixen o, dit finament, que el relat oficial espanyol sempre és just al revés del que diuen les dades, fins i tot davant d’evidències tan flagrants com aquesta.

Catalunya és, sens dubte, l'autonomia més mal tractada pel servei ferroviari públic espanyol i alguna intenció hi deu haver perquè es mantingui la negativa al traspàs i, per tant, que es mantingui el maltractament continuat a la ciutadania que viu o treballa a Catalunya.

Catalunya és, sens dubte, l'autonomia més mal tractada pel servei ferroviari públic espanyol i alguna intenció hi deu haver perquè es mantingui la negativa al traspàs

Les comparatives maten, metafòricament, però maten. En el cas del País Basc, passen al seu executiu la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció, i, també, les tarifes, els horaris i les freqüències dels serveis. Vaja, un traspàs de debò! A Catalunya, l’acord tancat és una empresa suposadament nova que es dirà Rodalies Catalunya i que serà gestionada de manera compartida i cooperativa pel govern central i el govern català. De traspàs, res de res; plena tutela estatal, disfressada de competència pròpia.

No entenc per què és un sí per a una comunitat autònoma, en aquest cas la basca, i ha estat reiteradament un no per a la catalana —la demanda és històrica en el nostre cas— i ara és tot just un mig sí; que en realitat vol dir un no disfressat de sí. No en sabem més, de negociar, potser sí, però hi ha una o més variables ocultes. No es pot explicar només per la primera; ha de ser alguna cosa més enllà de les que s’expliquen, potser no és ni confessable. Es tracta, potser, purament i simple, d’exercir una tortura sibil·lina i compatible amb la democràcia a la ciutadania catalana? Deu ser ben bé això el que els motiva; potser s’hi entretenen, diverteixen i complauen, si no, què? Realment, m’agradaria molt saber-ho.