L’enrenou d’ofesos provocat per la darrera entrevista del diari dels banquers espanyols a José Barrionuevo certifica la incapacitat dels catalans per saber què recoi és un estat. Amb la gallardia flamenca que regalen la vuitantena d’anys i tota quanta impunitat jurídica, l’exministre hi admetia la guerra bruta contra ETA (en especial, les malifetes que acabaren amb la vida de Segundo Marey). Podem fer tota quanta disquisició sobre l’exemplaritat moral que han d’encarnar els països i els seus representants públics; però cal recordar, prèviament, una cosa tan de parvulari com que un estat té l’única obligació d’imposar la seva unitat i pervivència, si cal a risc de contravenir les normes ètiques que el fonamenten. La sola llei rectora d’un estat (més encara si aquest té un passat imperial, com és el cas d’Espanya) és la de durar. I Barrionuevo fou un gran servidor d’aquesta causa.

José Barrionuevo fou ministre de l’Interior socialista en uns anys en què es vivien una cinquantena d’atemptats etarres cada mesada i amb els terroristes fotent la botifarra als membres de la Guàrdia Civil des de la frontera amb França. L’antic ministre jugà a la guerra bruta, bo i transformant uns cossos policials fortament determinats per la seva herència franquista. Espanya, of course, no comptava amb uns serveis secrets com els del Regne Unit, i tota la caterva de policies txusqueros enviats a Euskadi per explorar el costat fosc de la naturalesa humana no eren precisament catedràtics de Harvard. Tot cert, com també ho és que l’Estat ha d’intentar sobreviure als reptes amb bonhomia i exemplaritat. Però quan es troba davant determinades guerres i nombroses baixes, també ha de mossegar. Oitant.

Catalunya és un país que no només comet l’error de pensar que amb tenir raó n’hi ha prou per subsistir, sinó que pateix la infantil tanoqueria de creure que el món la hi donarà

Analitzar la tasca de Barrionuevo des de l’ara i aquí, amb el solet moral que regala el present, és d’una inframentalitat delirant. La guerra bruta contra el terrorisme és un fenomen espantós, com també ho foren la ley de partidos aznarista, l’empresonament indecent d’Arnaldo Otegi, o les condemnes als líders polítics del procés. Però pel que fa a la supervivència d’un estat, confondre moral amb interessos és propi de tribus enzes com la nostra, perquè amb l’enteniment d’una cadernera n’hi ha prou per veure com aquestes tres iniciatives serviren per començar a derrotar ETA, debilitar les seves connexions amb la política i esporuguir l’independentisme basc i català. Quan l’estat ha de perviure sempre desborda els seus propis límits morals; si els independentistes no entenem quelcom tan bàsic, no aconseguirem mai la sedició. Abans d’anar a la guerra cal que coneguis l’enemic.

Ara que se celebren quatre dècades de la victòria socialista a Espanya, entenc perfectament que Barrionuevo ressorgeixi de la caverna per reivindicar la seva tasca de govern. De fet, només un líder de gran intel·ligència com Felipe González pogué enviar a Interior un home com Barrionuevo, d’ascendència nobiliària i esperit carlista. Si tu vols perdurar, en determinats i complexíssims contextos, tens l’opció de triar vescomtes com Barrionuevo per gestionar les vísceres o jugar a daus amb els comandaments dels Mossos com ara fa el nostre dissortat conseller d’Interior. Abans de criticar Barrionuevo, hauríem d’agrair-li que ens recordi que amb el “ni un paper a terra” o el “som gent de pau” passarem a la història com el poble que col·lecciona més victòries morals del planeta. A la propera que muntem un Estat Major, foragitem els farsants ja prou coneguts i posem-hi gent com ell.

Catalunya és un país que no només comet l’error de pensar que amb tenir raó n’hi ha prou per subsistir, sinó que pateix la infantil tanoqueria de creure que el món la hi donarà. Té certa gràcia que la ruleta de la història hagi fet coincidir tot aquest soroll amb les revelacions de l’informe Pegasus al Parlament Europeu, una nova gesta independentista que l’Estat es cruspirà amb un estómac capaç de digerir qualsevol esmena de l’exterior. Pedro Sánchez gestionarà aquesta (gravíssima, faltaria més!) vulneració de drets focalitzant-se en l’espionatge ordit per Marroc, i sabent perfectament que pot bescanviar aquesta mostra de greuge aprovant els pressupostos del Govern Aragonès. El problema de la repressió no és el seu valor moral, sinó el preu que tu li posis; i els polítics catalans han decidit fa molt de temps que els drets dels ciutadans es poden intercanviar per la seva mesada.

Tot això que explico no elimina la pulsió de cadascú per fer el bé ni la vocació política per tendir vers una societat més ètica. Aplaudeixo la tasca de Citizen Lab per desemmascarar les argúcies de l’espionatge espanyol, com també reclamo justícia per a totes les víctimes del terrorisme d’estat ordit per Barrionuevo. Però si parlem de política, companys, comencem per afaitar-nos i entenguem que tard o d’hora algú s’enfangarà. I si aquest algú en ajuda a salvar-nos, tinguem la decència d’honrar-lo amb tots els carrers i avingudes que calgui. Barrionuevo marca el camí, i jo torno a escriure-ho per recordar-vos tot allò que hi ha de més bàsic.